Pensar el segle XX

Sota aquest títol, Thinking the Twentieth Century, l'historiador britànic Tony Judt, mort el 2010, escrigué un dels llibres que m'han resultat més enriquidors de les meves lectures recents. Es tracta d'un suggerent assaig sobre el pensament i la política del segle XX, és a dir, sobre l'evolució dels corrents intel·lectuals que han acabat configurant les societats on ens ha tocat viure. Judt, jueu i progressista i, alhora, crític amb Israel i el marxisme, fa una diagnosi excel·lent i precisa del món contemporani, dels successius marcs de pensament, i del paper dels intel·lectuals i polítics. Tot plegat sense deixar de fer algunes aportacions per a les noves generacions, fet que fa pensar en la possibilitat de l'optimisme.

Deixo aquí alguns fragments del llibre, recollits una mica a l'atzar d'entre les línies que n'he subratllat. No sé si són representatatius del conjunt del text, però si que permeten fer-nos una idea del rellevant gruix intel·lectual de les reflexions que s'hi poden trobar. (La traducció, de l'edició en castellà, és meva):

Sobre els drets col·lectius.

"Crec que des del segle XIX hem passat massa fàcilment de parlar de la llibertat d'un home a parlar de llibertats col·lectives, com si es tractés del mateix".

"Totes les històries nacionals pateixen d'uns defectes inevitables. Contindràn angles morts. Qualsevol relat el suficientment general perque sigui vàlid per a tothom, defraudarà a una minoria, potser a moltes. Ja ho saps, en la història anglesa que a mi m'ensenyaren a l'escola no hi havia jueus".

Sobre els perills de les nostres democràcies.

"Les perspectives per al feixisme avui depenen de què un país quedi atrapat en una situació que combini d'alguna manera la societat de masses amb unes institucions polítiques fràgils, fragmentades". 

"Els grecs sabien que no és probable que la democràcia sucumbeixi als encants del totalitarisme, l'autoritarisme o l'oligarquia; és molt més probable que ho faci davant d'una versió corrupta de si mateixa."

Paper dels intel·lectuals.

"Com a intel·lectuals o filòsofs polítics, ens trobarem enfrontats a una situació en què la nostra principal tasca no serà imaginar móns millors, sinò més aviat pensar com podem evitar que siguin pitjors."

"L'intel·lectual característic de l'era de la televisió ha de saber simplificar. Així que l'intel·lectual de la dècada dels 80 en endavant és algú amb capacitat de, i disposat a, abreujar, simplificar i dirigir els seus comentaris: consegüentment, hem arribat a identificar els intel·lectuals amb els comentaristes de temes d'actualitat" (…) "A la Nordamèrica contemporània els únics crítics eficaços del poder són els periodistes, especialment els periodistes d'investigació".

Ideologies.

"La psicologia, al cap i a la fi, en aquest sentit guarda clares similituds tant amb el marxisme com amb la tradició judeocristiana; proposa una narració d'autoengany, sofriment necessari, devallada i caiguda, seguida de naixement d'una consciència i coneixament d'un mateix, autosuperació i, en darrera instància, recuperació".

Dilemes polítics actuals.

"Què signfica "privatització"? La privatització li treu a l'Estat la capacitat i la responsabilitat per a reparar les deficiències de la vida de la gent; elimina també aquest mateix conjunt de responsabilitats de la consciència dels seus conciutadans, que d'aquesta manera no senten la càrrega compartida d'uns dilemes comuns. L´únic que queda és l'impuls caritatiu derivat d'un sentiment individual de culpa cap a les persones que pateixen."

"L'elecció a la qual ens enfrontem la següent generació no és entre el capitalisme i el comunisme, o el fi de la història i el retorn a la història, sinò entre la política de la cohesió social basada en uns propòsits col·lectius i l'erosió de la societat mitjançant la política de la por".

Assessors

Darrerament han estat objecte de polèmica político-mediàtica els anomenats “assessors” o càrrecs de confiança presents en diverses institucions públiques. Tot i tractar-se d’una figura present des de fa dècades a les nostres administracions, així com a les dels països del nostre entorn, el seu paper està lògicament més qüestionat en moments com els actuals, amb una ciutadania afortunadament molt vigilant en els paràmetres d’ètica, austeritat i transparència a la vida política.

Intentaré aquí fer una reflexió sobre la naturalesa dels assessors i la seva justificació en les administracions públiques modernes. Tot plegat defugint tant l’argumentari partidista com determinades visions populistes anti-tot. Desenvoluparé la meva opinió responent primer a unes preguntes per centrar la qüestió, per intentar desbrossar tot seguit uns possibles camins de sortida a la tèrbola situació en què ens trobem.

-De què parlem quan parlem d’assessors? Jurídicament ens referim a la categoria de personal eventual prevista a les legislacions de funció pública catalana i espanyola. Aquest grup de treballadors públics es distingeix de la resta per les seves funcions, que són de confiança i d'assessorament especial, i pel sistema d’accés (lliure nomenament) i de cessament (poden ser cessats discrecionalment, i sempre deixen de treballar en ser rellevada l’autoritat de la qual depenen). No cal confondre la figura dels assessors amb la dels directius públics, també legalment incardinats sota l’epígraf del personal eventual, però amb unes funcions executives i d’alta direcció que no tenen els primers.

-De quants assessors estem parlant? Amb dades de 2012, Catalunya té aproximadament 939 eventuals o assessors sobre un total d’uns 292.341 empleats públics (font: Banc de Dades d’Ocupació Pública, Secretaria d’Administració i Funció Pública de la Generalitat). A tall d’exemple, i per tal de fer-nos una idea de les proporcions, en el cas dels departaments de la Generalitat estariem parlant d’uns 115 eventuals sobre un total de 176.194 treballadors. En aquestes dades no s’hi compten els alts càrrecs ni els directius. El Parlament de Catalunya compta amb 14 assessors sobre 264 treballadors, i la Diputació de Girona, amb 27 eventuals sobre 296, on s’hi inclouen algunes persones amb funcions directives (font: plantilles i relacions de llocs de treball annexes als pressupostos anuals aprovats per les respectives institucions). No estem parlant, al meu criteri, d’un col·lectiu exageradament nombrós, considerant que la proporció global del país es concreta en un 0.3 % d’eventuals sobre el total de treballadors públics, tot i que no es poden menystenir puntes que ens apropen a un 10%, com és el cas de la Diputació de Girona, que denoten un índex de polització excessiu de la plantilla.

-Està justificada la figura? Personalment he conegut assessors militants de totes les formacions polítiques. Puc donar fe que la majoria treballen de manera exemplar i amb una alta consideració del servei públic. Però també és veritat que en ocasions es produeixen pràctiques inacceptables: extralimitació de funcions, invasió de competències pertanyents al personal tècnic, realització de determinats encàrrecs polítics poc confessables, o senzillament de vegades no es desenvolupa cap tasca, entenent el nomenament com una compensació a determinats serveis prestats.

Però al marge d’aquests casos, considero que la figura de l’assessor té moltes potencialitats en unes administracions públiques sotmeses als reptes més complexos que mai han hagut d’encarar. Els assessors possibiliten una certa flexibilitat en les necessitats de recursos humans, incorporen una necessària visió dinàmica i aliena a les rigideses administratives, complementen la funció d’assessorament tècnic dels òrgans administratius i contribueixen en definitiva a millorar la presa de decisions del responsable polític. I tot això sense hipotecar les plantilles fixes de personal, ja que aquest personal cessa en el moment que ho fa qui els nomenà. Si afirmem que els temps actuals necessiten més que mai de la política, no escatimem instruments i talent a la política. Això sí: vull remarcar que la defensa de la figura del personal eventual no comporta acceptar-ne el seu ús abusiu i contrari a les finalitats previstes.

Un cop centrat l'abast real així com la naturalesa jurídica dels assessors, passo tot seguit a proposar certes recomanacions a manera de possibles vies de millora. Així, crec que aquest debat s’hauria d’afrontar en el marc d’uns paràmetres com els que segueixen:

-Cal parlar-ne amb transparència, sense hipocresies ni demagògia. Hem d’evitar que la ciutadania percebi que es tracta d’un tema tabú. L’experiència de la Funció Pública de la Generalitat de 2004 de fer pública la relació de personal eventual i la seva retribució, va ser un pas endavant important en aquest sentit.

-Per tal de no pendre-hi mal, és absolutament necessari separar el debat del personal eventual de la qüestió del finançament dels partits polítics. No és objecte d’aquest escrit, però potser ja estem fent tard per tractar d’una manera decidida i valenta dels recursos dels partits. Cal fer pedagogia a la ciutadania en el sentit que, agradi més o menys, la democràcia de qualitat té un cost, i que per tots és millor que es nodreixi d’uns partides transparents.

-Les funcions del personal eventual s’han de correspondre amb les competències de l’ens que el nomena (i en paga la nòmina), incloent-hi els grups polítics, que contribueixen indiscutiblement a la formació de la voluntat de la institució. Cal definir un perfil concret per a cada lloc i publicitar-lo, així com avaluar-ne els resultats periòdicament. La figura del directiu públic professional, tal com ja està previst a l’agenda dels legisladors, s’ha de regular separadament dels assessors.

-S’hauria de consensuar un límit màxim de personal eventual, que podria calcular-se per trams en funció de la dimensió de cada institució (ponderant per exemple el pressupost, el conjunt de personal i la població a la qual es serveix), sense limitar innecesàriament l’autonomia organitzativa de cada ens. En tot cas, considero que percentatges que sobrepassin substancialment l’actual mitjana catalana haurien d’estar molt justificats. Arribar a proporcions d’un deu per cent, com és el cas d’algunes diputacions provincials, sembla excessiu i poc justificat per la naturalesa de les competències de la institució.

-Finalment, més que mai és necessari afinar en la selecció de les persones que fan aquesta funció. Els assessors també es guanyaran l’acceptació social mitjançant la seva competència professional i els resultats assolits. Hem d’abandonar pràctiques de nomenaments vinculats a lleialtats personals alienes a la institució, i valorar més les capacitats i formació dels candidats. Qui té assessors al seu càrrec no hauria de deixar-se  segrestar la competència dels nomenaments per part de determinats càrrecs polítics externs, quan aquests no atenen a criteris de capacitat ni a l’interès corporatiu sinò a obscurs equilibris o a estranys criteris compensatoris.

Quan Georges Moustaki deixà d'agradar-me

No recordo en quin moment va deixar d’agradar-me Georges Moustaki. N’havia adquirit, i conservo encara, bona part de la seva discografia, així com algun dels seus llibres. Possiblement, com totes les passions a la vida, l’afició per al cantautor s’extingí de manera gradual, potser a mesura que anava descobrint els altres grans chansoniers. Bona part dels temes de Moustaki adquiriren llavors una tonalitat un punt frívola i un excés d’edulcoració, al costat de la potència frapant d’un Brel o de la senzillesa irònica del gegant Brassens.

No sabria doncs fixar en el temps quan es va fondre aquell interès per Moustaki que s'endinsava a l’adolescència. Vaig deixar d’assistir als seus bolos després d’un Palau el 2000 o 2001, no ho sé. El precediren molts altres concerts al mateix  Palau de la Música, a les escales de la Catedral de Barcelona, a les ruïnes d’Empúries o fins i tot a l’antic mercat del Born, en una època en què l’espai s’aprofità per a activitats culturals. En tot cas, potser Moustaki va deixar d’interessar-me en remetre també una francofília gairebé militant, quan emergiren altres continents musicals de referència, més autèntics i innovadors, com els que el mateix cantant intentà explorar amb Vinicius de Moraes.

Però segurament Moustaki va deixar d’agradar-me, malgrat tots els discos i malgrat aquells peregrinatges per a seguir-lo en directe, quan vaig descobrir “Le Methèque” en un karaoke d’un pub de borratxos anglesos a l’Estartit.  Encara que ben pensat, el punt de no retorn s’assolí en sentir les primeres versions de Marina Rossell, en un treball de qualitat molt discutible, al meu humil entendre.

L'hiver a tué le printemps. Tout est fini pour nous deux maintenant.

Avui ens ha deixat el cantant grec resident a la molt aristocràtica Ille de Saint-Louis al bell mig del Sena. Molts hem retornat mentalment a Moustaki, i encara que la seva mort no canviarà ja les nostres preferències musicals, hem de ser honestos i reconèixer el que li devem al personatge.

Moltes gràcies pel que vas fer per a nosaltres, Georges Moustaki. Le jeune facteur est mort, però ens ha llegat per sempre l'amor als esperits lliures, a la solitud i al mestissatge, així com aquella obsessió atàvica, barreja d'enamorament i odi, cap a les fronteres... i una vella entrada autografiada al Mercat del Born, que a partir d’avui guardarem com el més preuat dels tresors.

Ah, i jo també vaig esgargamellar-me amb els borratxos anglesos de l’Estartit, tot desafinant Le Methèque en versió karaoke.

2008 - 2013, on érem?, on som?

2008-2013: Ja són cinc els anys de convivència amb la gran crisi. Un temps en què hem canviat individual i col·lectivament, gairebé sense adonar-nos-en. No només hem après noves paraules com escrache o prima de risc, sinò que hem estat testimonis de la mutació de les ideologies que ens llegà el segle XX. La gran depressió d’aquest lustre ha redefinit el paper dels principals eixos ideològics que dominaven l’esfera política. Comprovem-ho: ¿On eren al 2008  i on són al 2013, per exemple, l’europeisme, el centre-dreta liberal, la socialdemocràcia, l’esquerra alternativa o el catalanisme?:

L’europeisme ha perdut el component il·lusionador als ulls de molts ciutadans. Els estats, mancats de lideratges com els que derruïren el mur de Berlin, s’afanyen ara a marcar-ne distàncies questionant-ne les realitzacions aconseguides. Sigui a Londres, a Varsòvia o a Lisboa, la Unió Europea cada cop més s’associa a la feblesa i a l’amenaça. Ni tan sols els nous membres del club estan afectats pel virus de la fe del convers, que tant afectà els catalans dels anys vuitanta i noranta del segle passat.  

El centre-dreta del sud d’Europa es desdiu ara d’anteriors hostilitats a la intervenció estatal a l’economia, defensa la nacionalització del deute d’empreses privades (com ara els bancs) i implora polítiques de flexibilització del dèficit públic, considerat pecat mortal fa quatre dies. A casa nostra, fins i tot alguns governants han passat de prometre baixades d’impostos a crear-ne de nous en questió de poques setmanes. Més cap al centre i nord d'Europa, en canvi, aprofita la catapulta de la crisi per accelerar el sorpasso a la socialdemocràcia.

La socialdemocràcia no només se sent vençuda sinò que ha interioritzat el paper de culpable, perdent tota capacitat d’iniciativa. La seva veu igualitzadora i de dinamització social ha anat emmudint fins l'erm silenci actual.

La vella esquerra hereva dels antics partits comunistes ha passat a la defensiva. Sorprèn comprovar com els qui fa cinc anys es proclamaven alternatius i rupturistes, ara adopten actituds conservadores, intentant mantenir drets i polítiques públiques i limitant-se a l'oposició a les retallades. Aspiren a poc més que a la conservació del vell estat del benestar, cedint el paper més transformador als nous moviments socials. Moviments que han emergit com a potents nous actors, tot i que fa cinc anys era inimaginable pensar que podrien marcar l’agenda política com ho estan fent. Indignats, plataformes solidàries, ... Tots ells disputant el terreny de partits esquerranosos i sindicats, i encara més, evidenciant cruament el naufragi de la pròpia democràcia representativa.

Tampoc el catalanisme no serà el mateix. No cal insistir en la idea que la seva centralitat ha virat cap al sobiranisme, i que el nou context econòmic i social hi ha tingut molt a veure.

Aquesta és només una mirada als canvis en la política. Però similiars o superiors transformacions s’han esdevingut en d’altres àmbits, com les creences, els valors, la geoeconomia, la tecnologia o la interrelació entre l’home i la natura. La realitat ha canviat, i les eines van canviant profundament. I nosaltres, individus, en què hem canviat?. Segurament ens falta perspectiva per a reflexionar-hi. No sé perquè però ara mateix em vé al cap la frase del gran Carvalho: “Déu ha mort, Marx ha mort, Ava Gardner ha mort, i jo mateix no em sento massa bé”.

Referendum al país del Riesling.

Ara que la questió del dret a decidir ocupa les agendes polítiques i mediàtiques catalanes, sorprèn que per la majoria dels nostres opinadors i polítics, atents sempre al que s’esdevé a les naciones europees sense estat, hagi passat desapercebut el referendum celebrat a Alsàcia el passat 7 d’abril.  En aquesta data, els alsacians foren convocats a les urnes per a pronunciar-se sobre l’enfortiment de les institucions regionals i l’eliminació de les seves estructures provincials (els actuals departaments de l’Alt i del Baix Rin). Tècnicament es sotmetia a consulta la proposta de fusió dels dos departaments amb el Consell d’Alsàcia, potenciant així les competències regionals. Cal tenir en compte que Alsàcia és un dels territoris amb singularitats identitàries més remarcades a la França actual, tant des del punt de vista històric, com cultural-lingüístic, disposant d’una llengua pròpia d’arrel germànica.

Totes les comparacions són odioses, però algú s’imagina que l’estat espanyol tolerés un referèndum d’aquestes característiques aquí? Acceptaria Madrid que els ciutadans d’una comunitat autònoma històrica decidissin en consulta vinculant sobre l’eliminació de les províncies per enfortir l’autonomia?.

Ho he dit d’altres vegades, en relació a aquest lloc comú tant recorrent a Catalunya que és el denostat centralisme francés (al qual els opinadors catalans –no falla mai!- sempre hi afegeixen l’adjectiu de jacobí): Preferim quedar-nos amb l’etiqueta fàcil i renunciem a analitzar la realitat del país veí sense apriorismes. Ignorem així que de vegades la cantarella falla, i sovint algunes regions franceses han vist satisfetes reivindicacions identitàries i competencials que els catalans encara estem lluny d’assolir, com ara la gestió d’aeroports, de xarxes ferroviàries, o els símbols territorials a les matrícules dels vehicles, per citar només tres questions que han aixecat moltes passions a casa nostra. També alguns territoris de l’Hexàgon tenen potents mecanismes de promoció internacional i de cooperació transfronterera, que aquí encara no tenim.

És evident que l’autonomia política de les regions franceses és consitucionalment inexistent, i en tot cas força més limitada que la que tenim a Catalunya. Però també ho és que a hores d’ara, i més en moments de crisi financera de les institucions, la nostra pretesa autonomia és més teòrica que real. I que de ben segur Madrid , mentre tingui collades econòmicament i jurídica les comunitats autònomes, no tem tant els reconeixaments competencials retòrics com la convocatòria de consultes territorials, que Paris en canvi sí que admet per a Alsàcia.

Per cert, el resultat del referendum a l’Alt Rin fou contrari a la fusió departamental, imposant-se les visions més favorables a una França unitarista, defensades entre d’altres pel Front Nacional o el Partit Comunista Francès. “Notre République une et indivisible, non à la collectivité d'Alsace", es proclamava des del Front d’Esquerra, mentre que al Front Nacional deien: "Je veux l'Alsace française, je vote non". Ara per ara, doncs, els departaments de l'Alt i del Baix Rin continuaran existint. Com els tòpics francesos a Catalunya. El Riesling que tinc a la nevera, però, m’el prendré igual.

Mig segle de Rayuela.

S’acompleixen cinquanta anys de la publicació de Rayuela, de Julio Cortázar.

Goso dedicar novament un breu apunt a una de les novel·les més innovadores del segle XX, un llibre que m’ha apassionat en el passat i la lectura del qual em segueix resultant una experiència única. Sempre gratificant, a voltes estremidora. De fet, en el meu cas és un d’aquells pocs volums permanentment presents a la tauleta de nit o a qualsevol altar particular dels llibres primordials. La pròpia estructura de l’obra, possibilitant el seu accés en múltiples maneres diferents (des de les més ordenades fins a les totalment caòtiques), facilita les freqüents (re)lectures.

Rayuela és una de les novel·les més representatives de l’anomenat boom llatinoamericà, al costat d’una altra obra mestra, Pedro Páramo, o d’algun llibre de Borges o de García Márquez. No cal dir que aquesta és una opinió exclusivament personal. (Per cert, aquí vull recordar que aquest fenòmen, el del boom, tingué un dels seus epicentres no pas a cap rància ciutat castellana sinò en una oberta i creativa capital de Catalunya. Queda dit i recordat amb tota la intencionalitat i tanco parèntesi).

Al llibre de Cortázar hi he trobat, a banda d’una creació literària que trenca qualsevol esquema novel·lístic pleestablert, alguns dels temes pels quals, per si sols, ja ha valgut la pena passar per aquest món: Paris i el Jazz. I immenses possibilitats d’interacció: Rayuela, convé recordar-ho en l'era de la cultura digital, requereix de la participació del lector com pocs altres llibres. Una participació lliure i excitant, no pas exigent ni necessitada de rigor acadèmic.

A Rayuela li he dedicat altres breus entrades, com aquesta. En tot cas, vigileu si preteneu llegir-la per primera vegada: La solitud i el dessassossec de personatges desamparats com els del Club de la Serpiente és encomanadissa. Però també la genialitat i el vitalisme que emanen. Rayuela no té cura. Trobarem a la Maga?

Llibres d'amics, amics de llibres.

M’adono que d’uns mesos ençà s’han fet realitat projectes editorials d’autors en relació als quals comparteixo determinades afinitats, vivències generacionals, o proximitats diverses. Així, han decidit escriure i publicar llibre persones que en alguns aspectes han estat un referent, o amb qui he tingut la sort de compartir trajectes i projectes als darrers anys. En alguns casos, en definitiva, estic parlant d’amics –bufa!, ¿perquè de vegades ens costa tant de dir les coses pel seu nom quan parlem de persones?-.

Al marge dels tòpics relatius a la paternitat o a la botànica, difícilment trobaríem una activitat tan dipositària d’il·lusió, sacrifici i voluntarisme com l’aventura d’escriure un llibre. I més quan, com en aquests casos, cap dels autors pot etiquetar-se d’escriptor professionalitzat, malgrat tots acrediten un sòlid entussiasme per la literatura i un domini de la llengua més que solvent.

Els seus temes són els grans temes. Podríem incórrer en la temptació d’emmarcar bona part d’aquestes obres amb l’etiqueta de temàtica local. Mala catalogació: els seus temes són universals, com la vida, la gent, l’amor i la mort. La mort i els seus rituals, mites i llegendes. Sense renunciar al prisma del territori i de les identitats més properes, amb aquella filosofia de les places, les universitats i les tavernes, ens poden parlar tant del dessassossec del nostre temps com de l’alegria de viure. Hi trobarem mediterraneïtat i també una certa negror que no ens deixa. La literatura de viatges i el viatge de l’escriptura: d’Itàlia a Banyoles, de les Valls de Ribes a la Costa Brava, sempre retornant als nostres ignots territoris interiors.

Això que llegiu no és crítica literària, ni tan sols em mou cap inconfessat desig de contribuir a l’èxit editorial de l’obra d’uns autors que m’aprecio: La vàlua dels seus llibres no creixarà pas pels meus elogis. En tot cas, escric això per fer-vos una viva recomanació d’uns llibres i d’uns autors de qualitat, que han superat amb escreix el repte d'escriure des d’una proximitat esferïdora sobre les qüestions més universals. O potser en el fons faig aquest post per a redimir-me d’una sana enveja dels meus amics escriptors...

-Miquel Martin, “Llegendes de Mar de la Costa Brava”

-David Casadellà, “Negre, sempre negra”

-Josep Miquel Servià “Pluja de Sang, set narracions dels setanta”

-Miquel Sitjar “Vall de Núria, paisatges i poetes”

-Miquel Pueyo-Ernest Benach “Mort certa hora incerta”

-Josep LLuís Carod-Rovira “La Passió Italiana”

-Miquel Aguirre “La cortina de saca”

-i alguns d’altres que potser encara no han sortit a la llum, sense descartar tampoc algun enutjós oblit.

Les nostres bombolles i nosaltres.

Si repassem les nostres llistes d’”amics” a les xarxes socials, molts de nosaltres fàcilment conclourem que amb la majoria d’aquests contactes virtuals hi compartim una clara afinitat d’interessos o de pensament. I si els simpatitzants d’una associació política o ideològica de qualsevol mena comprovem els grups als quals pertanyem (per exemple al Facebook), rarament hi figuraran partits o agrupacions molt diferents dels propis. També en el món 2.0, reproduïm hàbits com accedir prioritàriament als mitjans de comunicació més “propers” o a ofertes culturals en favor de les quals ja fa temps que hi tenim una identificació clara.

Fins i tot els back office dels sistemes que regeixen l’activitat de determinats portals a la xarxa estan configurats per a oferir-nos, preferentment, opcions que reforcen aquesta relació grupal i autorreferenciada. Així funcionen, per exemple, els suggeriments d’amistats al facebook, les propostes per a adquirir llibres o productes culturals de contingut similiar al del nostre historial de compra, les invitacions per a vincular-nos a perfils professionals relacionats amb el nostre a les xarxes de professionals, les respostes dels motors de cerca basades amb cerques anteriors...

Ja sé que tot això que dic és una obvietat, i que està abastament acreditada la tendència dels indivudus a agrupar-nos amb qui més coses creiem compartir. Ara bé, sempre havíem cregut que la generalització de les noves formes d’informació i de comunicació suposaria un canvi qualitatiu de les possibilitats d’elecció i de relació. Que la millora de les oportunitats que ofereix la xarxa per a connectar amb interessos diversos facilitaria interaccions més obertes i horitzontals. Que en aquestes noves societats, perdria sentit l’ancestral recel cap a les altres tribus, recel propi de societats el valor primordial de les quals és la seguretat. Que, en definitiva, les xarxes digitals contribuirïen a reforçar qualitativament els espais deliberatius de les nostres democràcies, per l’enriquiment que suposa el contrast, el diàleg i la reflexió respectuosa amb els qui pensen diferent.

Ans el contrari, però, sembla que la generalització de les noves eines virtuals d’interacció social, reprodueixi aquella vella necessitat de retroalimentar-nos en les idees ja rebudes i en els propis marcs de referència. En definitiva, i salvant totes les peculiaritats que vulgueu, internet i les xarxes socials han reforçat encara més les nostres antigues bombolles. Bombolles com les que habitaven els assessors que recomanaren al President  Mas d’anticipar les eleccions, convençuts d’una gran majoria absoluta. Bombolles com les que emmarcarven el moviment d’uns indignats segurs de què el món canviaria en dos dies. Bombolles en les que massa sovint sembla flotar un sobiranisme català perillosament autocomplagut amb sí mateix. Bombolles com les d’aquests polítics corruptes que durant massa anys anys han actuat maldestrement convençuts de la seva impunitat.

Potser hauríem de fer l’exercici de fer-nos amics virtualment de persones que pensin força diferent de nosaltres (això sí: amb qui compartim la tolerància i el respecte democràtic). D'afiliar-nos a grups virtuals que s'allunyin de les nostres militàncies. De llegir premsa situada a les antípodes dels nostres mitjans de capçalera. I també d’obrir-nos a consumir productes culturals diferents d’aquells que sempre hem percebut tan propis. Segurament així aconseguiríem trencar algunes de les bombolles que poden distorsionar la nostra percepció de la realitat. O potser no.  

Res serà el mateix

Diguem-ho clar: la qüestió de la regeneració política ha irrumput en l’agenda pública catalana fins al punt d’afectar substancialment el procés que s’inicià amb la gran manifestació del passat onze de setembre. Els casos de corrupció, amb el corresponent degoteig d’imputacions que s’estan produïnt a Madrid i a Barcelona, estan alterant el marc sobiranista que presidia la política catalana dels darrers mesos i que culminà amb la celebrada Declaració Sobiranista del Parlament.

Es tracta d’una dinàmica que estic segur anirà creixent les properes setmanes, en què tindrem més notícies de casos de corrupció (sembla que ja estan a punt les conclusions del cas Palau, a banda que s’aniràn concretant els fets relatius al casos Crespo, Oriol Pujol, etc...). Fixem-nos-hi: no han transcorregut ni quinze dies d’aquella declaració sobiranista, que passarà a la història per coincidir en el temps amb la primera comdemna ferma al finançament ilegal d’un partit a Catalunya –cas Pallerols-, i ja tenim gairebé imputats penalment per casos de corrupció a dos dels diputats que la votaren.

Tal com vaig dir en el meu apunt anterior, la corrupció forma part de les nostres febleses, així com també la nostra incapacitat per a reaccionar-hi. Si hem estat trenta anys sense llei electoral és perquè ho hem volgut així, si hem estat trenta anys sense implementar mesures de transparència al nostre sistema de partits és també perquè ho hem volgut així.

Crec que la classe política catalana, i els opinadors més o menys professionalitzats, tot just comencen a intuir que l’anomenada transició nacional està condemnada al fracàs si no incorpora una clara determinació per a la regeneració política. Una determinació que ha de ser ben perceptible per una ciutadania que està patint amb molt dolor aquesta crisi. I la part més mobilitzada d’aquesta ciutadania està alterant les seves prioritats. Fa dues setmanes encara veiem moltes places de les nostres viles i ciutats plenes de ciutadans celebrant la declaració del Parlament. Però aquests dies, i més en un futur immediat, la gent està sortint al carrer per expressar el seu rebuig contra una classe política que permet casos de corrupció o que no sap lluitar-hi en contra.

Per tot plegat crec que el President Mas ha mostrat bons reflexos amb el gest de convocar la cimera anticorrupció, demostrant molta més intel·ligència política que el seu homòleg espanyol. Però atenció: amb una nova declaració retòrica en contra de la corrupció no en farem prou. Ni tampoc amb una enèssima ponència parlamentària per una nova llei electoral. Calen canvis més profunds en les formes, els continguts de les polítiques i les persones, sobretot orientades cap a una major transparència i participació. Tinguem-ho clar els qui volem que aquest país assoleixi la seva plena sobirania: o fem net o la nostra transició nacional serà una transició al no res.

Un estat propi. Un estat diferent.

Ho confesso: La meva relació amb l’independentisme no participa de l'efervescència que darrerament observo en moltes persones del meu entorn. Com totes aquelles relacions que vénen de lluny, potser en el meu cas la febrada ha anat deixant pas a aquella serenor de qui, mantenint-se fidel i fins i tot apassionat en la lluita per la llibertat del seu país, sovint també veu necessari d'agafar-ne certes distàncies. Així, amb les ulleres de la crítica -alleugerida la miopia de la visceralitat-, es contempla nítidament allò que s'estima. I sense les incondicionals adhesions pròpies de totes les adolescències, es fan més evidents les febleses. Febleses que en el nostre cas poden hipotecar el camí que ara emprèn Catalunya, però que cert enlluernament dominant impedeix d’identificar i combatre. Alguns exemples:

Volem bastir estructures d’estat, quan fa decenis que hem estat incapaços de dotar-nos simplement d’una llei electoral o d’una divisió territorial pròpies. Ens proclamem el pais de l’excel·lència, però els casos de corrupció comencen a ser sistèmics. Volem tothora la unitat, però la història de l’articulació política del sobiranisme català ha semblat fins fa poc una paròdia dels Monty Pithon. Demanem visió estratègica, però sovint a casa nostra segueix imperant el càlcul curterminista. Experts en l’autogol, vam començar la transició del postfranquisme renunciant al concert econòmic, i l’hem acabada amb el fiasco del procés estatutari. 

Esperem que l'etapa que inicïa la Declaració de Sobirania aprovada pel Parlament eviti els errors del passat. I que en l'anomenada transició nacional també transitem cap a una nova manera de fer col·lectiva, allunyada de la vella política. Les nostres estructures polítiques i institucionals s'han de regenerar radicalment. Ens calen lideratges amb una força renovada, que no només ens portin cap a un estat propi, sinò també cap a un estat diferent, on imperi el rigor en l’anàlisi, l’esforç i el sacrifici personal, la transparència i la participació. Tot plegat, treballant de manera inclusiva, que aquí no hi sobra ningú. Així potser no tornarà a passar que un intel·ligent Alex Salmond s’afanyi a clarificar que el procés escocès no té res a veure amb el català.

Els cinc magnífics?

El catalanisme polític acaba d'entronitzar cinc nous herois per a la causa: els diputats i diputades del PSC que desobeïren el posicionament oficial del seu partit en la votació per a la declaració del dret a decidir del passat dimecres. Però, n'hi ha per a tant? Realment el capteniment d'aquests polítics suposadament díscols ha de ser objecte de tanta admiració i reconeixament?

Personalment penso que no. Amb tots els respectes que em mereixen els cinc polítics, crec que el seu comportament a l'esmentada sessió parlamentària, voreja l'incomprensibilitat i suposa una deixadesa dels mínims deures exigibles a qualsevol càrrec electe.

Cal tenir en compte, primerament, que aquests diputats i diputades no tinguéren cap problema per a votar favorament, junt a la resta del grup socialista, a la proposta de declaració del PSC. Una proposta ben legítima però que, recordem-ho, condiciona l'exercici del dret a decidir a l'acord previ del govern espanyol i al sotmetiment a la legalitat també espanyola. Això és el que votaren els cinc diputats que el catalanisme acaba d'alçar als altars patris: un nou viacrucis com l'estatutari, amb el ribot de Guerra i la matxacada del Tribunal Constitucional inclosos!. Però també ses senyories feren una altra cosa: es negaren a participar en la votació de la declaració de sobirania proposada per IC, ERC i CiU. 

Hi podien haver votat a favor, com d'altres excàrrecs i militants del PSC propugnaven, com ara Quim Nadal o Ernest Maragall. El seu "si" hagués comportat, a més, que els vots favorables a la proposta assolíssin els dos terços del Parlament. També es podien haver abstingut, donant a aquesta abstenció el valor d'un suport crític (en la línia dels dos diputats de la CUP que s'abstinguéren en la mateixa votació). Finalment, també podien haver-hi votat en contra, acceptant el posicionament democràtic de la majoria dels companys del seu grup. Però incomplir la pròpia funció representativa, negant-se a votar, no és precisament una mostra de pluralisme i de llibertat de consciència. Un vot de consciència seria desmarcar-se del posicionament oficial, no pas desmarcar-se de la pròpia votació! No és això, companys...

1914 - 2014

L'any que vé està cridat a tenir una especial significació per als catalans, tant per la commemoració dels tres-cents anys de la desfeta de l'Onze de Setembre, com pel procés de transició nacional en què, esperem, estarem immersos. Però aquí voldria recordar un altre esdeveniment que marcarà de ben segur l'any 2014 a escala planetària: el centenari de la Gran Guerra o Primera Guerra Mundial.

Temps hi haurà per a reflexionar sobre la història i les conseqüències del primer conflicte bèlic global de la humanitat. Un conflicte que s'inicià amb un simple tret a Sarajevo però que a la seva finalització, quatre anys més tard, deixà un món radicalment diferent al de 1914. Precisament, la seva mala resolució comportaria aviat una Segona Guerra mundial encara més devastadora, instaurant tot plegat una realitat geopolígica que gairebé ha arribat fins als nostres dies. 

La Gran Guerra acabà amb grans imperis que es creien eterns -el món d'ahir de Zweig-. Però també  liquidà sobretot una certa inocència de la humanitat, socialitzant d'alguna manera el camp de batalla, que fins aleshores havia estat reservat a una minoria.  

Hi haurà temps per a parlar-ne, i sobretot, per a aprendre d'un episodi fonamental de la història de la humanitat que redefiní el concert de les nacions en gairebé tots els continents. 

Mentre, proclamem amb George Brassens (pocs com ell saben ironitzar sobre una guerra) que de totes les guerres de la història, ens quedem amb la del catorze-divuit.

Carolina Rahola Auguet

Fa pocs dies morí a Girona Carolina Rahola, filla de l'escriptor, historiador, periodista i activista cultural republicà Carles Rahola. Poc queda a comentar sobre el vil assassinat de Carles Rahola comès pels feixistes l'any 39. En alguna altra ocasió he escrit sobre algun episodi de la vida de Rahola, com ara la seva incorporació com a funcionari a la Delegació de la Generalitat a Girona presidida pel Comissari Josep Irla. També vaig tenir la gosadia, gens reeixida per cert, de suggerir a diversos empresaris gironins que dediquéssin a Rahola una ara principesca Fundació. En qualsevol cas no em considero la persona més adequada per escriure sobre la significació de la trajectòria de Rahola, ni sobre el digne i sovint callat esforç de la seva filla Carolina per a preservar-ne el llegat. Si que m'ha sorprès però que la notícia de la desaparició de la filla de Carles Rahola hagi ocupat poc més que un breu als periòdics locals.

Afortunadament però, avui he descobert, amb retard, un excel·lent article de Narcís-Jordi Aragó sobre Carolina Rahola a El Punt. Us el deixo enllaçat amb la viva recomanació que el llegiu i el divulgueu. Afortunadament Carolina Rahola va poder comprobar com la història reconeixia finalment la figura del seu pare. Ara el seu exemple ens ha d'ajudar contra les maltempsades d'intolerància que novament el futur ens pugui tenir previstes. Descansi en pau Carolina Rahola.

Tren d'Alta Velocitat. Elogi de la lentitud perduda.

Arribava ahir per fi el TAV, en un matí càlid per ser hivern i davant d'una ciutadania freda per ser una inauguració. Enmig de l’adulació o la indignació minoritàries i la indiferència de la majoria, m'adono que aquest tren asèptic de velocitat glacial certificarà la liquidació d’una certa manera de viatjar en ferrocarril. El flamant TAV que transita entre estacions zen encapsulades fora de l’espai i del temps, fulminarà de ben segur l'encant de la vella lentitud associada a l’anar amb tren. Aleshores recordarem amb nostàlgia els grans trens expressos de les nostres vides, com el mític Costa Brava que des de fa decenis s’arrossega entre Portbou i Madrid, amb les seves tremolors, els seus compartiments mal climatitzats i aquells passadissos d'aventura que evoquen l'encant de l'època daurada del ferrocarril europeu. Des d'aquests vagons sí que un pot empendre qualsevol gran aventura, acomiadar amors eterns o fins i tot fugir dignament... Digueu-me qui ho farà des d'un AVE!

I què serà de Portbou -la porta dels trens que com la cançò de Sabina ens portaven cap al nord quan erem més joves-?. Interail en mà, la preceptiva aturada portbouenca per al canvi de via fou el pròleg dels nostres somnis cosmopolites que sovint culminaven a la Gare d’Austerlitz.  Paris sempre mereixia suportar llargues hores d’expressos atrotinats, des de la finestra dels quals els paisatges desfilaven  encara il·lusos. D'atra banda, ¿què se’n farà dels Talgos del dessarrollisme franquista, obsolets per culpa del nou tren de rapiditat insípida?. Diguem-ho clar: res de tot això sobreviurà a la nova religió del TAV. 

Abans empràvem gairebé tota una jornada per viatjar uns quants centenars de quilòmetres sobre les vies. Ara grises màquines ultraveloces ens traslladen a la mateixa distància en el temps d'una migdiada. Fins no fa tant erem viatgers ferroviaris, avui simplement ens deixem teletransportar. Hi hagué un temps en què  Kundera o Honoré elogiaven la lentitud. I a Barcelona hi ha una llibreria que diu que es transformarà en local de menjar ràpid. 

Tot esperant el TAV, cinc interrogants.

Ara que ja hi ha data per a l'arribada de l'alta velocitat ferroviària a Girona (que no a les comarques gironines; en aquest sentit, l'Empordà, com en moltes altres ocasions a la història, ha estat pioner), se'm plantegen algunes reflexions per al conjunt de la ciutadania, classe política i món econòmic gironí. Les concreto en 5 preguntes:

1.- Com es gestionarà la complementarietat amb els serveis ferroviaris actuals? A partir de la setmana que ve es podrà viatjar des de Girona fins a Barcelona amb trens regionals per 7,85 EUR,  de mitja distància per 10,5 EUR i en TAV (opció AVANT) per 15,7 EUR. La fixació dels preus correspondrà a administracions diferents. ¿Hi haurà una política de preus coordinada i coherent en interès de l'usuari, o bé els diversos serveis acabaran competint sense optimitzar costos?. Cal tenir en compte que l'entrada en funcionament de la via del TAV alleujarà el corredor ferroviari tradicional Girona-Barcelona i l'històric coll d'ampolla de l'entrada a aquesta darrera ciutat. Per tant, els serveis regionals actuals poden millorar en velocitat i de ben segur en puntualitat (un cop acabades -a la fi!- les obres del TAV). 

2.- A partir del proper 8 de gener, però sobretot en els propers mesos quan es posin en funcionament els combois d'alta velocitat directes amb França, les actuals connexions transfronteres a través de Portbou perdran part de la seva raó de ser. Els trajectes actuals a Montpeller, o el tren nocturn a Paris, per exemple, no seran massa competitius amb el TAV, si no és pels romàntics del ferrocarril (entre els quals m'hi compto).  ¿Podran reconvertir-se les infraestructures ferroviàries de Portbou i Cervera en un potent servei de mobilitat transfronterera de rodalies? O serà el TAV un nou cop, qui sap si definitu, a l'activitat econòmica d'ambdues poblacions?

3.- Què hi ha de les oportunitats que pot oferir la línia d'Alta Velocitat per a les mercaderies? Un cop superat el tradicional aïllament ibèric per la diferència d'amplada de via ferroviària, i la pèrdua de competitivitat que això representa, semblaria arribat el moment que el tren deixi de ser la ventafocs del transport de mercaderies. Aquesta hauria de ser l'ocasió definitiva per minoritzar el trànsit de camions, contribuint així a millorar la seguretat viària i la qualitat de l'aire. D'altra banda, mai el port de Barcelona ni el centre d'Europa havien estat tan ben connectats per a les empreses gironines. Quines estratègies s'estan seguint per tal que la nostra economia se'n puguin beneficar?.

4.- La principal raó per a la que s'invocava la necessitat d'una línia elèctrica de Molt Alta Tensió era el seu caràcter d'imprescindible per a alimentar el Tren d'Alta Velocitat. Tenint en compte que la interconnexió fronterera de la MAT no es completarà com a mínim fins al 2014 ¿com afectarà la posada en funcionament del TAV a les tradicionalment precàries infraestructures elèctriques gironines?

5.- Impacte?. Encara està per veure. Molt s'ha debatut sobre l'impacte estratègic del TAV a les nostres comarques i a la ciutat de Girona. No han faltat els estudis de tota mena amb resultats ben diversos, i les comparacions amb d'altres experiències similars deixen un regust agredolç. En qualsevol cas, m'atreviria a dir que el pas del temps ha anat rebaixant expectatives. És normal, tenint en compte que ja fa més de dues dècades dels primers estudis del TAV. Un moment, aleshores, en què ni tan sols es coneixia l'abast del fenòmen de les  línies aèries de baix cost, avui dominant a Europa i clarament competidor amb el tren en distàncies properes al miler de quilòmetres. A banda d'això, crec que es pot ratificar l'encert de situar l'estació de Girona al centre de la ciutat, malgrat la problemàtica que comporta pels  fluxes de circulació urbana i les molèsties pels veïns de la zona.