dimecres, 28 de maig del 2008

Pèrdua de dos referents.

M'assebento en poques hores de diferència de la mort de Miquel Diumé i de Sebastià Salellas. Dos empordanesos adbduïts per Girona. A en Diumé l'he conegut tard, ja en la meva etapa de delegat del Govern a Girona. Volgué venir a presentar-se a la Delegació, acompanyat d'altres membres de la Junta del Col·legi de Periodistes, poc temps després de la meva presa de possessió. A partir de llavors hem coincidit en diverses activitats a Girona, com ara al lliurement de les Mosques de l'any passat. Poques coses puc afegir a les glosses que hem llegit i escoltat, com les d'aquest matí al tanatori de Salt per part d'en Salvador Garcia i el Conseller Nadal, sobre la seva trajectòria personal i professional. Ens ha deixat, en definitiva, un home bo, amb molt d'olfacte periodístic i bon humor.

A en Sebastià Salellas el vaig conèixer durant la meva etapa de col·legiat exercent del Col·legi d'Advocats de Girona. De fet, el meu primer judici en què vaig intervenir professionalment, per allà l'any 1992 a La Bisbal, va ser contra un client que defensava ell. En aquest cas concret allò que se li atribueix a Salellas de defensar causes perdudes va tenir un sentit literal, i és que el judici el va guanyar el meu client i, com resulta evident, això no va tenir a veure amb l'habilitat dels respectius advocats sinò amb la naturalesa del litigi. En qualsevol cas, jo mateix, que no disposava de cap estructura de suport, vaig haver d'anar al seu despatx de la Plaça Marquès de Camps a recollir el taló amb la meva part de les costes. No cal dir que, recent llicenciat com era, em tremolaven les cames i desitjava poder resoldre el tràmit ràpidament sense coincidir amb Salellas, que per mi era una mena de gegant del dret. Però va ser ell personalment qui m'obrí la porta, em lliurà el taló i em felicità donant-me ànims per la meva trajectòria professional. Posteriorment han estat diversos els encontres amb aquest prestigiós jurista i ciutadà compromès.

La setmana s'ha emportat doncs dues persones que han excel·lit professionalment i humana. Descansin en pau.

dilluns, 26 de maig del 2008

Nota.

En alguns comentaris a aquest bloc, i també en diversos encontres presencials, se’m demana que detalli en aquests Camins de Ferro determinats aspectes de la meva feina com a Delegat Territorial del Govern a Girona. Tot i que agraeixo l’interès, i que sempre que es doni l’ocasió parlaré d’aspectes vinculats al càrrec en alguns dels meus comentaris, voldria deixar clar que aquest és un dietari d’anotacions personals tal com diu el seu mateix títol.

Els polítics i els responsables institucionals ens beneficiem d’una certa discriminació positiva mediàtica, i gaudim de múltiples plataformes per donar a conèixer la nostra tasca (a diferència d’altres actors socials, la meritòria feina dels quals queda injustament silenciada). Per tant, no tinc la necessitat de detallar sistemàticament el que fem a la Delegació del Govern en aquest bloc. Us avorriria, i a mi personalment no m’aportaria res. Concebeixo aquest modest bloc com un espai complementari per a la reflexió de caire més personal, que em permet fins i tot desconnectar de la feina. I reivindico la meva llibertat per seguir fent-ho així. No vull ser esclau de res a l’hora d’escriure.

Dit això, tothom que tingui interès a comentar amb mi qualsevol tema relacionat amb la meva tasca com a Delegat, té les portes del meu despatx obertes. Crec amb la participació dels ciutadans, i totes les aportacions, fins i tot les més crítiques, poden ser enriquidores. Podeu contactar-me telefònicament a la Delegació o al meu correu eletrònic. Alguns lectors d’aquest bloc ja ho han fet en motiu d’algun tema de la meva tasca que els ha interessat. Fins i tot he estat molt amablement convidat en trobades i sopars per explicar polítiques i iniciatives que estem impulsant, així com escoltar les demandes de diferents sectors.



Però aquests Camins de Ferro volen seguir gaudint d'una certa independència. Demano que em sigui respectada i que no se m'exigeixi (i menys en forma de comentaris anònims que no tinc manera de replicar) com, quan i què he d’escriure.

dissabte, 24 de maig del 2008

Entre el frikisme i la costellada.

Després d'uns dies intensos a la feina, aquest vespre de dissabte m'abandono al sofà i a la tele, com la majoria de la humanitat en aquest racó occidental. Pràcticament a la mateixa franja horària coincideixen a la pantalla dos esdeveniments: el partit Catalunya-Argentina i el festival d'Eurovisió. Aparentment els dos actes no tenen cap relació, semblen activitats absolutament diferents. Però, és realment així?.

Potser un ocult nexe vincula el partit de la nostrada selecció -de la qual, per cert, no conec pràcticament cap jugador- i el festival on hi participa la producció catalana de El Terrat Chiquiliquatre. Intueixo que aquest misteriós punt de contacte pot tenir a veure amb els matisos inescrutables de l'ànima d'aquest país. Les dues Catalunyes?. No. I és que simplificaríem en excés pretenent enquadrar els seguidors d'ambdós espectacles a determinades opcions o segments sòciopolitics. El futbol té la virtud d'aplegar ideologies ben diverses, i fins i tot un partit de la selecció catalana té seguidors no procedents del catalanisme. I estic segur que la teledeixalleria, una de les manifestacions de la qual és la del nostre Chiquiliquatre, té adeptes fins i tot entre els quadres independentistes.

País complexe, la Catalunya dels partits de costellada i de la frivolitat omnipresent. Tanta passió de simbolismes, tanta buidor i tant transvestisme ens poden igualar al pitjor dels països més decadents. Arribats a aquest punt, només resta proposar substituir la Moreneta per una Raffaella Carrá embolcallada amb l'estelada.

dimarts, 20 de maig del 2008

Contra l'autoengany, rigor i coherència.

Al conjunt del país, i especialment a les comarques de Girona, estem a les portes d’una etapa de definició, concreció i execució de moltes i diverses infraestructures. Em refereixo, entre d’altres qüestions, a desdoblaments de carreteres, el TGV, noves infraestructures de producció i transport energètic, obres hidràuliques, actuacions de transport ferroviari, etc. Apassionats com som –mediterranis-, obrirem, de fet ja fa temps que tenim oberts, debats ciutadans, polítics i mediàtics. Benvinguts siguin, que totes les veus són igualment vàlides i legítimes. Això sí, hauriem de procurar que les propostes d'interès general que formuli qualsevol actor tinguin un caràcter complet i coherent.

Ho concreto:

Que qui no desitgi un abocador en una determinada ubicació en proposi una altra o bé digui com pensa evitar de manera realista la producció de residus.

Que qui es mostri contrari a noves infraestructures de generació o transport d'energia admeti clarament que aposta per limitar el creixament o defensi obertament el decreixament, actuant en conseqüència.

Que qui pretengui la continuïtat del ritme d'ocupació del territori que hem vist els darrers anys no obviï els costos ambientals i paisatgístics, quantificables econòmicament, així com d'altres externalitats que comporta la continuïtat del model.

Que qui, en definitiva, desfili sota una pancarta de "No als transvassaments" contra la captació provisional del minitransvassament de l'Ebre expliqui com aplicar tal principi al macrotransvassament del Ter.

Acceptem que en un plànol més individual els humans som éssers profundament contradictoris: Anem a manifestacions ecologistes amb vehicles 4x4 que emeten CO2 a dojo, prediquem contra el canvi climàtic i instal·lem aire condicionat a la segona residència, proclamem limitacions a la immigració mentre contractem una persona nouvinguda per a tenir cura d'un familiar depenent, qüestionem noves infraestructures viàries i utilitzem el cotxe pel mínim desplaçament, lloem l'escola pública quan els nostres fills s'escolaritzen a la privada...

D’acord. Assumit. Som contradictoris. Però el realment preocupant és que aquests vicis privats es traslladin, generalitzant-los, a l'esfera política, als debats sobre el futur del país. Això és fer trampa. I em temo que els catalans ens estem especialitzant en fer-nos trampa de manera conscient a nosaltres mateixos!.

dimarts, 13 de maig del 2008

Xifres i lletres.

2500 nens jueus foren els que salvà del genocidi nazi Irena Sendler, morta aquesta setmana, traient-los amb els mètodes més diversos i imaginatius del ghetto de Varsòvia. L'àngel de Varsòvia, aquesta heroïna gairebé anònima, es mereix el nostre major agraïment i el més gran dels homenatges. Descansi en pau doncs qui no només salvà nens jueus sinò també una certa nostra dignitat. Recordem-la en uns dies de noves víctimes, les del terratrèmol de la Xina. Noves víctimes i segurament nous herois que no apareixeran als diaris. Per ells el nostre major reconeixament.
60 anys de la creació de l'Estat d'Israel. Precisament de la mala consciència de la comunitat internacional, especialment europea, per l'intent d'extermini del poble jueu, neix la decisió de constituir la pàtria dels jueus a Palestina. El 14 de maig de 1948 el futur primer ministre Ben-Gurion llegí a Tel-aviv la declaració d'independència del nou estat, de conformitat amb el Pla de l'ONU. El poble sense pàtria ja es podia establir així a la terra promesa, la dels seus ancestres bíblics. Adquiria més sentit que mai la famosa expressió jueva "L'any que ve a Jerusalem!".
Per cert, per a commemorar demà aquests seixanta anys, qui ho vulgui commemorar, recomano brindar amb el vi kosher Flor de Primavera, del Celler Agrícola de Capçanes (comarca del Priorat, tot i que denominació Montsant). Un dels grans vins de casa nostra, i amb això ens posarem ràpidament d'acord jueus, budistes, agnòstics o catòlics. Per donar una major solemnitat a la cata, podeu posar-vos de fons la Hatikva, l'himne de l'Estat d'Israel. Aquí el teniu amb format mp3.
5 països àrabs, veïns del jove estat, declararen la guerra a Israel poques hores després de la seva creació. A partir d'aleshores s'institucionalitza la dinàmica de violència a la regió que tots coneixem. Israel ha d'entendre que la seva subsistència com a Estat passa pel respecte al dret a ser dels estats àrabs, entre ells l'estat palestí quan es crei. Tal com diu Claudio Magris a El viatjar infinit, "El terrible rècord jueu de sofriment patit i de dignitat per afrontar-lo no ens autoritza a conferir als jueus el monopoli del sofriment i de la solidaritat; són el poble escollit, un símbol universal de l'home, únicament si en la seva tragèdia sabem llegir la tragèdia de tots i si la solidaritat que se'ls deu no s'atura en ells, sinò que s'estén al dolor de tothom, fins i tot de qui no és capaç de fer-ne arribar el crit fins a les nostres orelles."
Shalom.

diumenge, 4 de maig del 2008

Roma, Paris, Londres.

Fins fa poques setmanes, tres grans capitals europees eren governades per alcaldes de centre-esquerra. Paris amb Delanoë, Roma amb Veltroni i Londres amb Ken Livingstone. Tres polítics molt diferents però amb alguns denominadors comuns, com ara certes distàncies vers els corresponents partits, una veu pròpia en l'espectre polític del respectiu país i, sobretot, una gestió modernitzadora de les seves metròpolis. Les derrotes de Livingstone i de Veltroni (aquest darrer no tant a l'alcaldia, que abandonà voluntàriament, sinò a les presidencials italianes contra Berlusconi) han estat molt traumàtiques per les bases progressistes al Regne Unit i Itàlia.

Pel que fa a la ciutat eterna, no vull ni pensar-hi, pobra Roma... encara avui els diaris recullen la fotografia dels seguidors neofeixistes d'Alemano tot saludant el triomf del nou alcalde amb el braç alçat i la creu cèltica. De Londres, un bon anàlisi de la derrota de Livingstone el podeu trobar en aquest post de l'amic Narcís Sastre. Només Paris conserva Delanoë en actiu després de guanyar per majoria absoluta les municipals de març de 2008. Ja ho deia aquell, "sempre ens quedarà Paris".

dissabte, 3 de maig del 2008

Desemmascarant Hillary

M'han resultat molt revel·ladors, a banda d'interessantíssims, els dos darrers articles del prestigiós sociòleg resident a Califòrnia Manuel Castells a La Vanguardia, en el seu Observatorio Global dels dissabtes. Dissabte passat Castells, a l'article "Grandezas y miserias de la política", definia la precandidata demòcrata Hillary Clinton com a representant de la vella política, de la política de les èlits del país i dels importants grups de pressió que tan bé es relacionen amb el matrimoni Clinton, tot rematant-ho amb la frase "Es triste que sea precisamente una mujer quien esté matando la ilusión que volvió por unos meses a la vida política de Estados Unidos".

Avui, a "Los Clinton", el professor Castells retrata molt bé la parella. Explica com han utilitzat sofisticades tàctiques de destrucció de qualsevol contrincant polític, així com han acumulat diners a canvi de favors, privilegis i contactes. També recorda que la senadora Clinton votà a favor de la guerra d'Irak i donà suport a les amenaces del president Bush a Iran.

Mentre per aquí encara sentim veus, com ara alguna de procedent del més tradicional, retòric i tronat feminisme (disculpeu tanta redundància), postulant-se a favor de Hillary pel sol fet de ser dona, als Estats Units les dones i els homes allunyats dels grans centres de poder i amb esperances reals de canvi, somnien il·lusionats amb una victòria d'Obama. Contrastos entre la vella i la nova política.