diumenge, 25 de febrer del 2007
27-M
Les mirades de reüll, els rumors, les inauguracions, els fitxatges sorpresa, les traïcions i les alegries, les reunions secretes, encara més inauguracions, els nervis... Senyores i senyors, arriben les eleccions municipals!!!. Estem plenament immersos en les presentacions de candidatures, l’obertura de locals de campanya, les plataformes de suport i tot allò que no es veu (propi de vegades d'una pel·licul·la d'espies). Ho comprovo en un crescendo des de fa setmanes quan visito un municipi o quan parlo amb algun càrrec de partit. Les formacions polítiques engreixen la maquinària mentre veiem candidats i candidates més empolainats que mai. Potser ho trobareu malaltís, però m’agrada aquest ambient. I és que el procés d’eleccions municipals, amb les seves grandeses i petites misèries, provoca sovint que fins i tot amics, veïns i familiars modifiquin per unes setmanes la manera de relacionar-se. És la democràcia en l’escala més humana, potser la veritable universitat de la política.
dimecres, 21 de febrer del 2007
18-F: Where have all the flowers gone?
Aquesta setmana ha fet un any de la manifestació convocada a Barcelona per la Plataforma pel dret a decidir. Poc gregari o potser un punt escèptic amb aquest gènere d'acció col·lectiva, no sóc gaire abonat a anar a manifestacions. Però el 18 de febrer de l'any passat, engrescat per bons amics i familiars, jo també era a la Gran Via de Barcelona. Vaig tornar a casa feliç per l'èxit de la iniciativa i les bones vibracions rebudes (malgrat que un amic amb qui compartirem el trajecte de tornada va perdre la cartera durant l'acte i, plegats, vam acabar la jornada a la comissaria interposant la denúncia).
Aquella mateixa setmana moria l'enyorat Francesc Ferrer.
Recordant aquells dies m'ha vingut al cap una ensucrada cançò de Pete Segger que un profe d'anglès kumba de l'institut de Palafrugell ens ensenyà a principis dels vuitanta:
Where have all the flowers gone?
Long time passing
Where have all the flowers gone?
Long time ago
Where have all the flowers gone?
Girls have picked them every one
When will they ever learn?
When will they ever learn?
Estrany el relligar passats associant imatges i cançons...
Aquella mateixa setmana moria l'enyorat Francesc Ferrer.
Recordant aquells dies m'ha vingut al cap una ensucrada cançò de Pete Segger que un profe d'anglès kumba de l'institut de Palafrugell ens ensenyà a principis dels vuitanta:
Where have all the flowers gone?
Long time passing
Where have all the flowers gone?
Long time ago
Where have all the flowers gone?
Girls have picked them every one
When will they ever learn?
When will they ever learn?
Estrany el relligar passats associant imatges i cançons...
diumenge, 18 de febrer del 2007
Manifest d'Euston.
Tot llegint El Pais m'assebento del Manifest d'Euston. Amb aquest manifest un grup d'intel·lectuals progressistes es proposen superar l'instrumental clàssic de l'esquerra, assumint posicions més properes al liberalisme. La iniciativa ha près forma al pub O'Neill's a Euston Road a Londres. En una primera lectura em sembla força suggerent. S'haurà de veure si, com els apòstols de la Tercera Via de Giddens, els d'Euston acaben sentant doctrina a determinada part de l'esquerra continental.
Aquí una traducció a l'espanyol (no l'he trobada al català).
Aquí una traducció a l'espanyol (no l'he trobada al català).
El millor d'una generació de renovadors.
Pat Metheny i Brad Mehldau, a qui segueixo i admiro separadament des de fa anys, han decidit unir les seves energies renovadores del jazz amb un treball a duo, donant-me la millor banda sonora d'aquests dies de pluja. Als webs que he adjuntat s'hi pot trobar més informació.
Dos eixos?
Des de fa anys, però potser especialment des de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, determinats analistes polítics declamen que la política catalana es singularitza per l'existència de dos eixos: l'eix dreta-esquerra (amb la posada al dia terminològica que correspongui) i l'eix catalanisme-espanyolisme. Mentre alguns creuen que tots els mals del país es deuen al predomini del primer eix, d'altres consideren que no ens normalitzarem fins que el segon deixi d'existir.
Personalment penso que aquest és un apropament molt simplista a la realitat política catalana, i fins i tot té un punt de fasedat. En primer lloc crec discutible la presència de dos eixos nítids i, en segon lloc, cas que existíssin, nego que això sigui una singularitat de la política catalana.
Es pot mantenir que tradicionalment el progressisme a Catalunya ha abraçat posicions més descentralitzadores que no pas la dreta autòctona, sempre més conformada amb un poder centralitzat. Pels qui així pensen, els dos eixos es redueixen a un. Es tractaria, més o menys, del que ocorregué a l'època de l'Assemblea de Catalunya, on l'esquerra era (encara) majoritàriament autodeterminista, i els partits més conservadors com a molt abraçaven un catalanisme tradicionalista.
També es podria dir que d'eixos n'hi ha més de dos. I és que, ¿on situem exactament l'eix de la defensa del medi ambient, prioritari per un bon grapat d'electors? ¿I l'eix que interrelaciona els poders públics amb el fet religiós, cada vegada més present a les societats actuals?.
De totes maneres, als qui creuen amb aquesta idée reçue dels dos eixos com a singularitat catalana en el planeta, els diria que m'expliquin a quin país del món occidental no es podria aplicar. El debat dreta-esquerra (insisteixo, amb l'actualització ideològica que correspongui) conviu arreu amb el debat de la distribució territorial del poder. Al socialisme francès actual, malgrat la pau forçada per les presidencials, no representen el mateix Chevènement que Royal. I no cal posar exemples dins de l'esquerra espanyola, on tant a IU com al PSOE podriem ubicar els seus principals dirigents en diferents punts dels dos eixos que, suposadament, únicament operen a Catalunya.
Alguns sostenen que la política catalana s'ha de normalitzar mitjançant l'eliminació del debat identitari. Jo els diria que precisament aquest debat és cada vegada més present als països normals. D'altres diuen que l'eix dreta-esquerra ja predominarà a Catalunya quan el país sigui independent, però que mentre hem de prioritzar l'altre eix. Jo em nego a admetre que precisament s'hagin de sacrificar les polítiques socials tan necessàries a la Catalunya del present. Tampoc penso (ni desitjo) que a la Catalunya sobirana a la que molts aspirem deixi d'existir el debat de la descentralització del poder.
Personalment penso que aquest és un apropament molt simplista a la realitat política catalana, i fins i tot té un punt de fasedat. En primer lloc crec discutible la presència de dos eixos nítids i, en segon lloc, cas que existíssin, nego que això sigui una singularitat de la política catalana.
Es pot mantenir que tradicionalment el progressisme a Catalunya ha abraçat posicions més descentralitzadores que no pas la dreta autòctona, sempre més conformada amb un poder centralitzat. Pels qui així pensen, els dos eixos es redueixen a un. Es tractaria, més o menys, del que ocorregué a l'època de l'Assemblea de Catalunya, on l'esquerra era (encara) majoritàriament autodeterminista, i els partits més conservadors com a molt abraçaven un catalanisme tradicionalista.
També es podria dir que d'eixos n'hi ha més de dos. I és que, ¿on situem exactament l'eix de la defensa del medi ambient, prioritari per un bon grapat d'electors? ¿I l'eix que interrelaciona els poders públics amb el fet religiós, cada vegada més present a les societats actuals?.
De totes maneres, als qui creuen amb aquesta idée reçue dels dos eixos com a singularitat catalana en el planeta, els diria que m'expliquin a quin país del món occidental no es podria aplicar. El debat dreta-esquerra (insisteixo, amb l'actualització ideològica que correspongui) conviu arreu amb el debat de la distribució territorial del poder. Al socialisme francès actual, malgrat la pau forçada per les presidencials, no representen el mateix Chevènement que Royal. I no cal posar exemples dins de l'esquerra espanyola, on tant a IU com al PSOE podriem ubicar els seus principals dirigents en diferents punts dels dos eixos que, suposadament, únicament operen a Catalunya.
Alguns sostenen que la política catalana s'ha de normalitzar mitjançant l'eliminació del debat identitari. Jo els diria que precisament aquest debat és cada vegada més present als països normals. D'altres diuen que l'eix dreta-esquerra ja predominarà a Catalunya quan el país sigui independent, però que mentre hem de prioritzar l'altre eix. Jo em nego a admetre que precisament s'hagin de sacrificar les polítiques socials tan necessàries a la Catalunya del present. Tampoc penso (ni desitjo) que a la Catalunya sobirana a la que molts aspirem deixi d'existir el debat de la descentralització del poder.
diumenge, 11 de febrer del 2007
Un altre torroellenc de destí: Juan Luis Panero.
Ja fa uns anys que el poeta Juan Luis Panero (Madrid, 1942) s’instal·là a Torroella de Montgrí, portant una vida que intueixo tranquil·la i allunyada dels grans cercles literaris en què s’ha mogut al llarg de la seva intensa existència. De vegades l’he vist passejant pels carrers de la vila, tot i que mai he gosat d'adreçar-m'hi directament. I és que –què voleu que us digui?-, em fa un cert respecte destorbar el passeig solitari d’un creador.
Admirador de Pla (va aprendre el català per a llegir al palafrugellenc en versió original), Ferrater i Vinyoli, Panero ha conegut personalment grans noms de la literatura del segle XX, des de Borges a Rulfo, passant per Cernuda i el propi Joan Vinyoli. D’ell i de la seva peculiar família se n’han fet un parell de pel·lícules: “El desencanto”, de Jaime Chavarri (1976) i “Después de tantos años”, de Ricardo Franco (1994).
Poeta del pas del temps i de la devastadora realitat de la mort, Panero ha construït un món literari de paradisos perduts, de personatges en conflicte amb el seu temps, de mites i fantasmes. La mort, el suidici, el no res i els naufragis personals i col·lectius són força presents a la seva obra, tot i que jo, paradoxalment, no gosaria definir-lo de poeta pessimista.
La seva creació poètica va ser editada completament per Tusquets a “Poesías completas” (1998), tot i que més endavant publicà “Enigmas y despedidas” (1999). També destaquen els seus treballs més memorialistics “Sin rumbo cierto” (2000) i “Leyendas y lecturas” (2006), tots ells també a Tusquets.
Acabo amb un parell de poemes per a aquestes hores del diumenge en què el dia s’envolcalla d’una certa mortalla daurada que en diuen capvespre.
Admirador de Pla (va aprendre el català per a llegir al palafrugellenc en versió original), Ferrater i Vinyoli, Panero ha conegut personalment grans noms de la literatura del segle XX, des de Borges a Rulfo, passant per Cernuda i el propi Joan Vinyoli. D’ell i de la seva peculiar família se n’han fet un parell de pel·lícules: “El desencanto”, de Jaime Chavarri (1976) i “Después de tantos años”, de Ricardo Franco (1994).
Poeta del pas del temps i de la devastadora realitat de la mort, Panero ha construït un món literari de paradisos perduts, de personatges en conflicte amb el seu temps, de mites i fantasmes. La mort, el suidici, el no res i els naufragis personals i col·lectius són força presents a la seva obra, tot i que jo, paradoxalment, no gosaria definir-lo de poeta pessimista.
La seva creació poètica va ser editada completament per Tusquets a “Poesías completas” (1998), tot i que més endavant publicà “Enigmas y despedidas” (1999). També destaquen els seus treballs més memorialistics “Sin rumbo cierto” (2000) i “Leyendas y lecturas” (2006), tots ells també a Tusquets.
Acabo amb un parell de poemes per a aquestes hores del diumenge en què el dia s’envolcalla d’una certa mortalla daurada que en diuen capvespre.
Recuerdo en Fin de Año para Joan Vinyoli
Querido Vinyoli, en esta tarde
de violenta tramontana, oscuro azul de mar,
miro las Islas Medas, remolinos de gaviotas,
alada espuma sobre la espuma blanca,
y me llega, imagen persistente, su recuerdo,
en el día final del año de su muerte.
Golpe y crujido de árboles y viento,
terca madera, ramas furiosas,
frío que corta tras el cristal cerrado
y la pesada sombra de la noche que viene.
De pronto, salvado, un último rayo de sol
ilumina, entre nubes, rocas salvajes,
levantadas olas, gaviotas en su vuelo,
luz venciendo a la noche
en un dorado fugitivo.
A sus palabras, a las que oí y a las que leo,
a su recuerdo, asocio esta imagen sin tiempo de la vida.
A la Mañana Siguiente Cesare Pavese No Pidió El Desayuno
Sólo bajó del tren,
atravesó solo la ciudad desierta,
solo entró en el hotel vacío,
abrió su solitaria habitación
y escuchó con asombro el silencio.
Dicen que descolgó el teléfono
para llamar a alguien,
pero es falso, completamente falso.
No había nadie a quien llamar,
nadie vivía en la ciudad, nadie en el mundo.
Bebió el vaso, las pequeñas pastillas,
y esperó la llegada del sueño.
Con cierto miedo a su valor
-por vez primera había afirmado su existencia-,
tal vez curioso, con cansado gesto,
sintió el peso de sus párpados caer.
Horas después -una extraña sonrisa dibujaba sus labios-
se anunció a sí mismo, tercamente,
la única certidumbre que al fin había adquirido:
jamás volvería a dormir solo en un cuarto de hotel.
diumenge, 4 de febrer del 2007
Pere Blasi
Vull felicitar l'ajuntament de Torroella de Montgrí, i a tots els torrellencs i torroellenques, per la decisió d'atorgar a la nova biblioteca municipal el nom de Pere Blasi, d'acord amb la consulta popular realitzada. Donant-li el nom d'aquest important equipament cultural, el municipi novament homenatja una persona que deixà una emprempta que en bona part encara perdura a la vida cultural, social i política del poble.
En un post al seu bloc, en Miquel Bofill recull el perfil d'aquest geògraf i renovador de la pedagogia i que fou diputat d'ERC al Parlament republicà. Jo voldria afegir que en Pere Blasi s'uneix al grup de parlamentaris baix-empordanesos format per Fàbrega i Pou de Palamós -únic parlamentari afusellat pel franquisme a banda del president Companys- i Josep Irla, de Sant Feliu de Guíxols, que caracteritzaren la seva acció pública per l'austeritat, la coherència, la defensa dels més febles i una profunda estima al país i a la seva gent.
És bó que tinguem ben present el seu exemple.
En un post al seu bloc, en Miquel Bofill recull el perfil d'aquest geògraf i renovador de la pedagogia i que fou diputat d'ERC al Parlament republicà. Jo voldria afegir que en Pere Blasi s'uneix al grup de parlamentaris baix-empordanesos format per Fàbrega i Pou de Palamós -únic parlamentari afusellat pel franquisme a banda del president Companys- i Josep Irla, de Sant Feliu de Guíxols, que caracteritzaren la seva acció pública per l'austeritat, la coherència, la defensa dels més febles i una profunda estima al país i a la seva gent.
És bó que tinguem ben present el seu exemple.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)