dilluns, 5 de març de 2018

L'esclavisme i nosaltres.

Més enllà dels gestos simbòlics, com ara la retirada d’estàtues, tinc la sensació que ens falta una reflexió sobre l’esclavisme a Catalunya. Barcelona fou un port estratègic important en les rutes per portar esclaus a Amèrica. També és sabut que part dels catalans “indians” que van fer diners a les Antilles utilitzà mà d’obra d’esclaus. Així com que també un gruix important de la gran burgesia barcelonina s’oposà activivament als moviments abolicionistes.... ¿Quin pes va tenir l’esclavisme en l’acumulació de capital que a Catalunya permeté la revolució industrial i indirectament el context per a la renaixença cultural? Hi ha estudis seriosos en aquest camp? És un tema tabú o m’ho sembla a mi?.

Article a El País, avui.

dissabte, 3 de febrer de 2018

La bola de neu

Es comença a formar una nova bola de neu. Les veig a venir, perquè les he patides. La bola es va impulsant des de la comoditat del sofà de casa, i hiperventiladament agafa velocitat a cop de piulades i de frenètics grups de wats. Més d'hora que no pas tard la bola expedirà les primeres acusacions de traidorïa. Potser per això els qui podrien frenar el descens desisteixen de fer-ho; per què perdre energies per una racionalitat que serà vista com a claudicant?. El camp doncs quedarà lliure per a l'argumentari més estomacal, en una caiguda vertiginosa on ja no hi cabrà cap matís. El blanc puríssim de la bola, esdevinguda ja imparable, expulsarà tots els grisos possibles. Serà just abans d'impactar amb una roca indecentment injusta i brutal, granític concentrat de tots els poders estatals. Una roca que pot ser tan il·legítima com vulgueu però no per això menys dura; del xoc els seus materials en sortiran indemnes. Però per desgràcia hi haurà qui prendrà mal, d'aquell dolor especialment dur pel que té d'estèril. Mentre, els sempre eficaços productors de boles s'aixecaran del sofà i s'apressaran a buscar una cervesa a la nevera, que aviat comença el partit del Barça. Abans de fer el primer rot, escriuran una última piulada culpant els ferits de ser massa tebis.

diumenge, 22 d’octubre de 2017

Sonny Rollins i el pont sobre l'East River.

A Nova York ha sorgit una Iniciativa per a batejar amb el nom de Sonny Rollins el pont de Williamsburg sobre l'East River. El projecte per renomenar el famós pont que uneix Manhattan i Brooklyn vol recordar el període sabàtic que s'agafà el saxofonista Sonny Rollins entre 1959 i 1961 en què només tocava sota aquest pont, prop de seu domicili d'aleshores. Amb 28 anys i ja una trajectòria consolidada en el món del jazz, Rollins va deixar d'actuar en públic i de fer cap enregistrament durant prop de tres anys. Únicament tocava en aquest pont, des d'on en solitari sota el cel de Nova York, i sense molestar a ningú, es dedicà a millorar les seves capacitats amb el saxo, alhora que abordà aspectes de creixement personal. Passat aquest període Rollins retornà a l'escena pública, convertit en un home nou segons ell mateix afirmà, i completant una carrera llegendària que s'extén fins als nostres dies. Precisament el seu primer disc passat aquest període l'anomenà The Bridge.





dimecres, 2 d’agost de 2017

Per un necessari reconeixement al jazz fusió català

Lakatans, Iceberg, Màquina!, Pegasus... noms d'unes bandes musicals avui gairebé oblidades, però que varen fer una feina immensa per a la posada al dia de la cultura al nostre país des de mitjans dels setanta fins als noranta del segle passat. Gent com Max Sunyer, Santi Arisa, Carles Benavent, Manel Camp, Josep Mas "Kitflus", Rafael Escoté, Jordi Batista, entre molts d'altres, desenvoluparen i feren créixer a Catalunya allò que a l'altre costat de l'oceà es coneixia per jazz-rock, amb incursions al rock progressiu i aportant-hi sempre un personal toc de mediterraneïtat.

Petits com som -i no em refereixo a la geografia- potser no hem sabut valorar prou un fenòmen molt creatiu i innovador que va tenir, en canvi, certa receptivitat internacional. I és que Barcelona fou la gran capital peninsular dels músics de fusió, i grups com Pegasus arribaren a tocar al Carnegie Hall de Nova York i al festival de Montreaux.

Però llavors arribaren els noranta i a Catalunya ja no hi havia espai ni als mitjans ni a les sales de concert per tot allò que no tingués a veure amb el rock català. Que també, no cal dir-ho, s'emportava totes les subvencions.

Avui aquells grans músics de la fusió catalana segueixen tocant, en plena forma. Molts d'ells han desenvolupat una trajectòria professional impecable: Kitflus com a pianista de Serrat, Benavent fent bolos arreu del món amb una renovada proposta jazzística (arribant a acompanyar a Miles Davis o a Chick Corea, entre molts d'altres)... Però certament el seu entorn cultural i social no els va posar les coses fàcils per seguir treballant amb les seves idees de renovació del jazz-rock català.

Estaria bé d'intentar reparar aquest oblit oficial i col·lectiu. Podriem començar redescobrint la seva música.



(Pegasus, Transmediterrania Exprés)


dilluns, 17 de juliol de 2017

Mig segle sense Coltrane

Avui fa cinquanta anys ens deixava el saxofonista John Coltrane, a l'edat de només 40 anys. Fou un dels músics de jazz més importants del segle XX, i protagonista principal en el trànsit del bop cap a les formes del jazz modern i el free. La seva evolució musical i personal també es caracteritza per una recerca constant de l'espiritualitat i d'allò transcendent.

Poc aportaré intentant descriure aquest geni del jazz; gràcies a les noves tecnologies tenim a l'abast d'uns pocs clicks moltes i completes pàgines dedicades a Trane i a la seva música. Quedem-nos amb una petita mostra d'aquest poeta del saxo, la delicadíssima "Alabama".



Composada pel mateix Contrane, Alabama fou dedicada a les nenes assassinades en l'atemptat racista comès pel Ku Klux Clan a una església baptista de Birmingham, Alabama, al 1963, en el plena lluita pels drets civils de la població negra.

Precisament l'any passat, el fill de Coltrane, Ravi, també saxofonista, juntament amb dos fills dels altres músics que participaren el l'enregistrament original, gravaren una versió d'Alabama en el seu treball In Movement.


diumenge, 25 de juny de 2017

Hudson, una prometedora superbanda.



Acaba de publicar-se l'album Hudson, el primer treball de la banda del mateix nom formada pels grans Jack DeJohnette a la bateria, el contrabaixista Larry Grenadier, els teclats de John Medeski i John Scotfield a la guitarra. El seu nom prové de la zona on resideixen aquests reputats i veterans músics de jazz, la vall del riu Hudson, a l'estat de Nova York.

L'album s'inspira en les arrels rockeres dels seus integrants, especialment Scotfield, amb un gran protagonisme a la guitarra, i Medeski als teclats. Conté versions de Jimmy Hendrix i Dylan, destacant el tema "A hard rain's gonna fall", d'aquest darrer.

Pels qui no conegueu a aquests grans del jazz, penseu que els integrants de Hudson aporten un gran bagatge i unes credencials imbatibles. Fins i tot el més jove, Larry Grenadier, ja es va consolidar fa anys amb el trio de Brad Mehldau. A Medeski, un clàssic de l'escena d'avantguarda neoiorquina, el coneixem per les seves incursions en el jazz-funk i el rock progressiu. I els dos veterans de la banda ja fa temps que han entrat en la categoria de clàssics: Scotfield, que visità el festival de jazz de l'Estartit l'any passat acompanyant Mehldau, ha tocat ni més ni menys que amb Miles Davis, Charles Mingus o Jaco Pastorius; i al baterista Dejohnette ha destacat a les darreres dècades com l'imprescindible acompanyant a la formació de trio de Keith Jarrett. Val a dir també que els integrants d'aquest quartet ja havien fet diverses col·laboracions entre ells prèviament.

Hudson, una nova superbanda cridada a deparar-nos grans moments de jazz en el futur.


dissabte, 10 de juny de 2017

Un estiu de jazz.

A les portes d'un nou estiu, ja coneixem la programació dels molts i diversos festivals de música de les nostres comarques. Afortunadament, el jazz hi manté un protagonisme molt destacat, tot i que sovint diluït en programacions ben eclèctiques. Faig tot seguit un breu repàs als esdeveniments jazzístics més importants dels propers mesos a Girona i la Costa Brava, amb una relació que no es pretén completa i que és totalment subjectiva.

Començant pel jazz de major proximitat, amb concerts de petit format, cal aplaudir l'organització per tercer any a Girona del cicle de Jazz a la Fresca del Sunset, amb un concert inicial d'Albert Marquès Trio, que ja és tota una excel·lent declaració d'intencions. També a Girona, junt a d'altres indrets, podrem gaudir del Festival de Guitarra, amb concerts com el del duet flamenc de Pedro Salazar i Dani Sánchez. Aquesta activitat es farà al bar +Cub, un altre dels locals que ha apostat per la música en directe, massa sovint menystinguda a la ciutat petita i delicada.

També cada any fan parada a la Costa Brava les gires de grans noms del jazz internacional. Enguany una de les propostes més potents és la del Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols, amb artistes com Michel Camilo, Chick Corea, Toquinho o Jaime Cullum. Pels aficionats al jazz és d'agrair que els organitzadors facilitin l'abonament "Tot Jazz", i així donar una mica d'oxígen a les nostres sacrificades butxaques. 

D'altra banda, també passarà per l'Empordà un habitual d'altres estius com ho és Gregory Porter, que veurem a Sa Conca a Cadaqués, o el gran Jordi Rossy que amb el Kanan Quartet actuarà a l'Interludi de Calonge. I novament Joan Chamorro i companyia faran parada a la Pera, en la desena edició del Jazzpera.

Pel que fa als festivals dedicats exclusivament al Jazz, es consoliden les Nits de Jazz davant del mar a Platja d'Aro, amb uns concerts interessants i gratuïts. Reserveu-vos a l'agenda el 21 de juliol, quan podrem gaudir del Trio de Marco Mezquida. I finalment aquesta setmana vam conèixer la programació del Festival de Jazz de l'Estartit que durà a la plaça de la Llevantina a músics com King Solomon, Madelene Peiroux o Carles Benavent, entre molts d'altres. Aquest és un magnífic festival honest i coherent, que es va consolidant amb una programació de qualitat que no menysté activitats divertides i populars com els concerts de "Jazz amb banyador".

Per contra, el jazz no sembla haver centrat l'interès dels programadors de Peralada o de Cap Roig. Bé, no vull pensar que la banda on actua Woody Allen sigui quelcom seriós més enllà d'una concessió al l'èlit upper Diagonal disposada a gastar més de 100 euros per barba i concert. Com enyorem el mític festival Jazz Costa Brava que fou expulsat de Cap Roig!