dijous, 19 de gener de 2017

Notes sobre la situació de l'Administració de Justícia a Girona

No és una exageració afirmar que l’administració de justícia a les comarques de Girona es troba en una cruïlla important, com s’hi troba també en el conjunt de la nació. I és que tots els actors de la justícia gironina han d’afrontar importants reptes de futur, com ara la seva modernització –tant tecnològica com organitzativa-, l’estabilització de les seves plantilles, la creació dels òrgans judicials que ara ens manquen i la resolució, d’una vegada per totes, de la infrarrepresentació de la llengua catalana en els jutjats.



Pel que fa als reptes de la modernització, podem afirmar que en els darrers anys s’han fet els deures relatius a la disponibilitat d’edificis judicials dignes, moderns i funcionals, amb l’excepció de Santa Coloma de Farners. Precisament en aquest partit judicial el departament de Justícia està treballant intensament per a tenir, el 2018, en nou espai que integri els dos edificis existents. En aquesta mateixa línia de modernització i eficàcia, també s’avança en l’extensió de la nova oficina judicial, que ja és una realitat a Girona i a Olot i que ben aviat ho serà també a Blanes i, més endavant, a la Bisbal.

D’altra banda hem començat el gran canvi, que també serà cultural i organitzatiu, que suposa el projecte d’ejusticia.cat, per implementar l’expedient judicial electrònic. Actualment, el nou sistema, que millora la forma de treballar cara endins i també en relació als operadors jurídics externs de les oficines judicials, ja comença a funcionar en els jutjats civils i socials de Girona. I l’any 2017 el tindrem a la jurisdicció penal. Un cop instal·lat el gruix de l’ejusticia, els diversos operadors jurídics ja podran relacionar-se i gestionar la seva feina amb eines de les TIC, amb una important millora de temps, transparència i eficiència.

Més complicat serà acabar amb l’extrema mobilitat de jutges i magistrats, que impacta molt negativament en diversos partits judicials gironins, així com resoldre la manca d’ús del català –ambdós problemes força interconnectats-. Tot i que a Girona tenim uns indicadors d’ús de la llengua pròpia superiors a la mitjana catalana, també és cert que els nostres encara són paràmetres inadmissibles. Com no s’escapa a ningú, es tracta de problemes en relació als quals l’àmbit de decisió es situa fora de Catalunya. Per això resulta necessari reivindicar, també en aquest àmbit, tots aquells instruments d’estat que avui no tenim.


- See more at: http://www.esquerra.cat/actualitat/notes-sobre-la-situacio-de-ladministracio-de-justicia-a-girona/sectorial/26#sthash.uylburD5.dpuf

diumenge, 17 de juliol de 2016

Dos grans concerts al costat del mar

Concert by the Sea, així es titula l'àlbum del pianista Errol Garner publicat l'any 1956, un treball que sempre queda ben amunt en qualsevol rànquing dels millors discos de jazz de la història. Goso manllevar aquest títol després d'assistir a dos concerts, també al costat del mar, d'uns altres grans del jazz de les darreres dècades: Pat Metheny i el veterà baixista Ron Carter, d'un costat, i Brad Meldhau acompanyat de John Scofield a les guitarres i el prometedor baterista Mark Guiliana, de l'altra banda.

Una feliç coincidència ha portat a Sant Feliu de Guíxols i a l'Estartit, en 24 hores de diferència, aquests monstres del jazz que si tenen quelcom en comú és l'instint renovador i una acreditada capacitat d'incorporar nous públics a la música improvisada.  I de nou, un fort aplaudiment als festivals Porta Ferrada i de Torroella de Montgrí per seguir apostant per propostes rigoroses i honestes, defugint vanitoses programacions d'altres festivals empordanesos que semblen més pensades per poder lluir el broncejat als estiuejants de l'upper Diagonal.

A Sant Feliu, Metheny i Carter ens presentaren un diàleg íntim entre la guitarra i el contrabaix. Començant amb tota una declaració d'intencions, una preciosa Manha de Carnaval, que obrí el concert, i continuant per d'altres composicions clàssiques del gènere, la trobada entre la solvent veterania de Carter i les inquietes mans de Metheny a les cordes, resultà d'una delicadesa acústica extrema.

Mentre que a l'Estartit el trio de teclats, guitarres i bateria, demostraren (per si quedava algun dubte) la capacitat de reinvenció de dos cracs com Meldhau i Scofield els quals, sota el ritme de Guiliana, ens transportaren fins a les fronteres del funk, el reagge i als nous formats de música electrònica. Això sí: una cosa era clara, allò només podia ser jazz. I és que fins i tot les pampallugues del far de les Medes giraven amb swing, com el peu de Count Basie. Per cert, no sé si els assistents recordarien que Mehldau tocà en una altra ocasió a Torroella, als mítics cicles de jazz dels noranta a la Sala de Ball. Fins i tot més endavant el pianista també havia de tornar a la Sala, però fou baixa pels problemes de salut que intermitentment allunyaven Mehldau dels escenaris en aquells anys difícils. En tot cas, com veierem ahir, el pianista des de fa temps sembla haver trobat un equilibri interior ben fructífer i creatiu.

Només un "però". A Sant Feliu el concert resultà pertorbat per diverses manifestacions de contaminació acústica, com el pas de motos de gran cilindrada al costat del recinte o una estrident farra rumbera que ens taladrava de ben a prop. Una mica més de respecte, senyors...





dimecres, 15 de juliol de 2015

De nou, els assessors

Ara fa justament dos anys vaig escriure aquest post sobre el paper dels assessors a les institucions públiques, que va resultar ser una de les entrades més llegides del meu blog. A l'escrit criticava la inflació d’aquests càrrecs a la Diputació de Girona. Afortunadament, la situació ha millorat molt, i ara llegeixo que l’organisme ha limitat el nombre d’eventuals exigint-los que treballin per a l’ens. Benvinguts siguin els nous propòsits, els quals no són aliens, tot sigui dit, a la limitació de la figura del personal eventual efectuada per la Ley 27/2013 de racionalització i sostenibilitat de l’administració local.

En relació a les mesures anunciades per l’organisme provincial gironí, només hi afegiria un matís: els mecanismes de vigilància que s’han explicat respecte als assessors posen l’accent en un control de tipus més formal (exigència de treball a la seu de l’organisme, obligatorietat de presència...) que no pas material. Més del segle XX que no del segle XXI. Oblidant que a les administracions públiques dels nostres dies interessa més el “què” que no pas el “com”. Encara pitjor: de vegades passa que el fet de donar  tanta importància al “com” ens serveix d’excusa per a despreocupar-nos del “què”. I en aquest sentit, el control al personal eventual, com a la resta de treballadors públics, hauria de basar-se principalment en una avaluació transparent i continuada del desenvolupament de les seves tasques.

dilluns, 27 d’abril de 2015

Història del jazz a les comarques gironines


Al Dominical del Diari de Girona d'aquest passat diumenge hi he publicat un treball sobre la història del jazz a casa nostra, amb l'inestimable ajut del periodista Alfons Petit. El reportatge coincideix amb la celebració, aquesta setmana, del dia internacional del jazz.

Aquí teniu un enllaç a l'article. Espero que us interessi!

dimarts, 17 de març de 2015

Descansa amb swing, Cifu. Adéu al millor periodista del jazz.

Ja fa temps que al reproductor portàtil de torn, ara telèfon mòbil, hi duc bàsicament música jazz. Hi incloc els podcasts dels meus espais jazzístics preferits, com ara els de Ràdio 4 o Icat. Però per sobre de tots, mai em perdo els programes de Juan Claudio Cifuentes, “Cifu”, a la ràdio pública espanyola:  “Jazz porque si” a RNE i A todo jazz de Ràdio 3. Curiosament el programa de dissabte passat d’”A todo jazz”, dedicat a Charlie Parker, el vaig escoltar a la manera tradicional, a través del receptor d’FM (ara penso que potser es tractava d'una reemissió). No sabia encara que aquell episodi dedicat a Bird, monstre del saxo i pare del bebop, seria el darrer en directe que escotaria de Cifu, mort avui víctima d’un infart cerebral.

Recordo vagament al Cifu del televisu “Jazz Entre Amigos”, mític programa dels anys vuitanta que tant contribuí a l’educació musical de l’Espanya de la transició, on moltes coses eren negres però on amb prou feines hi arribava la música negra. Més tard he acabat essent un “abonat” als seus programes radiofònics dels quals he après el gruix del que sé d’aquest gran corrent de la música contemporània que és el jazz. Amb Cifu m’he familiaritzat amb conceptes com el frasseig, les improvisacions, el walking, les exposicions i reexposicions, el modal, i tants altres termes que conformen l’estil que segurament millor defineix la música del segle XX. I amb Juan Claudio Cifuentes he recorregut sense moure’m de casa els millors clubs i sales de concerts d’arreu del món, amb enregistraments dels grans jazzman de la història. 

Amb les desaparicions de Jordi Tardà i de Cifu, la crítica musical es va quedant orfe. Esperem ara que les ràdios mantinguin indefinidament accessibles per a tothom els arxius dels seus programes, esdevinguts un referent difícilment superable de bona música i del millor periodisme musical.





Gràcies mestre Cifu per la feina feta, i que descansis amb molt de swing.

I tal com acabaves tots els teus programes: petons, abraçades, “carantoñas” i “achuchones múltiples”.
  

dimecres, 28 de gener de 2015

El ferrocarril gironí. Imatges i paraules.



El ferrocarril gironí. Imatges i paraules. GratuÏt per Ipad a l'iBooks Store. Espero que us agradi.


Aquestes pàgines pretenen oferir un tast de l’immens patrimoni individual i col·lectiu que representa el ferrocarril a Girona. Amb un tractament eminentment gràfic, s’hi repassa la història ferroviària gironina i les seves obres més destacades des del punt de vista arquitectònic i artístic, així com també les situacions de deixadesa i deteriorament que hi hem de lamentar. Incorporant un singular viatge per les estacions gironines més importants, el treball desemboca en un personal somnieg poètic ferroviari de l’autor.



divendres, 7 de novembre de 2014

Votaré per tu

El 9N votaré per aquest jo que m’interpel·la des del passat. Un Jordi que, amb l’ortodòxia independentista dels seus vint anys, darrerament m’interroga preocupat. Ell ho té molt clar; encara no ha desenvolupat cap mena d’escepticisme vital ni ha tingut temps per a la decepció. Utilitza sempre aquest “nosaltres” tan empalagós, instal·lat en el seu món sense tonalitats de grisos. 

Votaré per tu malgrat ens separin la teva immaculada insolència, la saviesa dels matisos i una certa feixuguesa. Així com molts cabells blancs. Però jovenet: confesso que sovint envejo el teu univers de certeses.  I sé que encara hi ha unes quantes coses que en nosaltres no canviaran mai!. Què carai, diumenge faré un gest que t’omplirà d’orgull!. 

No t’hi acostumis.