diumenge, 30 d’abril de 2017

Un gran dia a Harlem

Aquesta és segurament una de les fotografies més icòniques de la història del jazz o, fins i tot, de la música contemporània en general. La imatge data de 1958 i està presa a Harlem. Hi apareixen més de mig centenar de músics de jazz, entre ells els més notables del moment com Thelonius Monk, Count Basey, Art Blakey, Dizzy Gillespie, Lester Young, i molts altres monstres del jazz.

Per cert, del grup de músics resten vius els saxofonistes Sonny Rollins i Benny Golson. Encara que de ben segur també podriem localitzar encara algun dels nens situats a primera línia, probablement veïns del Harlem d'aleshores.

M'ha vingut de gust penjar la foto avui aquí en motiu del dia internacional de jazz. Justament l'any, aquest 2017, que celebrem també un segle del jazz enregistrat. Per molts anys, doncs!

"A Great Day in Harlem" d'Art Kane (1957)

dilluns, 17 d’abril de 2017

Born to be blue. Un nou biopic jazzístic.

Si fa pocs mesos s'estrenava Miles Ahead, la pel·lícula dedicada a Miles Davis dirigida i protagonitzada per Don Cheadle, ara arriba Born To Be Blue, un nou biopic jazzístic, aquest cop al voltant d'un altre trompetista, Chet Baker. La pel·lícula, dirigida per Robert Budreau, arriba en DVD i als portals de continguts habituals, perquè malhauradament al nostre país no s'arribà a estrenar als cinemes.




A destacar l'excel·lent interpretació d'Ethan Hawke que, sense excés de dramatisme, se sap posar a la pell d'un trompetista virtuós, romàntic i d'un precari equilibri personal com el gran Chet Baker. La història es centra als anys seixanta i recull la lluita de l'intèrpret per a recuperar l'èxit, malgrat les inseguretats personals provocades per la seva addicció a l'alcohol i l'heroïna, que no aconseguí superar mai.

Al film hi apareixen els personatges de Miles Davis i Dizzy Gillespie que, juntament amb Baker, formen el triunvirat de referència de la trompeta de jazz. Al mític Birland de Nova York, Miles li aconsella a Chet que retorni a la platja, que aquell no és un lloc per a un blanc californià. Més endavant, al final de la cinta, un Chet recarregat d'energies intentarà triomfar de nou i saltarà a l'escenari del Birland sota la consigna: "Dizzy, Miles, hi ha un gat blanc de la Costa Oest que se us menjarà sencers...".

Born to be Blue, un nou film dedicat al jazz que reflecteix la grandesa i el poder creatiu del gran estil musical del segle XX, sense ocultar la força autodestructiva dels seus músics.

divendres, 14 d’abril de 2017

Horacio Fumero i Pedro Javier González al Sunset


Horacio Fumero i Pedro Javier González. 13/04/2017. Sunset Girona.

Dos dels músics més actius i respectats de l'escena barcelonina, el contrabaixista Horacio Fumero i el guitarrista Pedro Javier González, passaren ahir pel Sunset per oferir-nos una fantàstica mostra del seu art elegant i càlid. Un jazz sobri i apassionat alhora, que ens transportà a l'univers flamenc sense oblidar les arrels argentines de Fumero. Un duo sense nom la principal identitat del qual, segons Fumero, és justament aquesta mirada constant cap al Sud.

Precisament el mestre Fumero tingué un record per Tete Montoliu, ara que es compleixen vint anys de la seva mort. El contrabaixista havia format part del trio estable de Montoliu des de 1981 fins a la desaparició del jazzman català més universal el 1997. Encara recordo les bones vibracions d'un concert d'aquest mític trio en una edició del Festival de Blues de Cerdanyola pels volts de 1990, un dels primers concerts de jazz que vaig presenciar.

dijous, 6 d’abril de 2017

Dies de vi i roses.


Projecten "Days of wine and roses" a TCM, i fins a aquest costat de la pantalla arriben els vapors d'alcohol de Jack Lemmon i Lee Remick. Possiblement, la millor narració cinematogràfica sobre el viatge cap a la destrucció alcohòlica.

Entre borratxera i borratxera dels protagonistes sona el tema musical principal de la pel·licula, que porta el mateix nom. Composat per Henry Mancini el 1962, esdevingué ben aviat un standard de jazz. El versionaren músics com Wes Montgomery, Art Farmer o Mark Turner, entre molts d'altres.

Al tram final de la seva vida, el pianista Bill Evans també incorporà cada vegada més "Days of wine and roses" al seu repertori. Com en aquesta interpretació, enregistrada el 1980. Aleshores, amb 51 anys Evans ja feia temps que havia emprès la seva pròpia baixada als inferns de les adiccions. Pocs mesos després, el qui fou possiblement un dels més grans pianistes de la segona part del segle XX, moria. Malhauradament en el seu cas la pel·licula no acabà bé.

dijous, 19 de gener de 2017

Notes sobre la situació de l'Administració de Justícia a Girona

No és una exageració afirmar que l’administració de justícia a les comarques de Girona es troba en una cruïlla important, com s’hi troba també en el conjunt de la nació. I és que tots els actors de la justícia gironina han d’afrontar importants reptes de futur, com ara la seva modernització –tant tecnològica com organitzativa-, l’estabilització de les seves plantilles, la creació dels òrgans judicials que ara ens manquen i la resolució, d’una vegada per totes, de la infrarrepresentació de la llengua catalana en els jutjats.

Pel que fa als reptes de la modernització, podem afirmar que en els darrers anys s’han fet els deures relatius a la disponibilitat d’edificis judicials dignes, moderns i funcionals, amb l’excepció de Santa Coloma de Farners. Precisament en aquest partit judicial el departament de Justícia està treballant intensament per a tenir, el 2018, en nou espai que integri els dos edificis existents. En aquesta mateixa línia de modernització i eficàcia, també s’avança en l’extensió de la nova oficina judicial, que ja és una realitat a Girona i a Olot i que ben aviat ho serà també a Blanes i, més endavant, a la Bisbal.

D’altra banda hem començat el gran canvi, que també serà cultural i organitzatiu, que suposa el projecte d’ejusticia.cat, per implementar l’expedient judicial electrònic. Actualment, el nou sistema, que millora la forma de treballar cara endins i també en relació als operadors jurídics externs de les oficines judicials, ja comença a funcionar en els jutjats civils i socials de Girona. I l’any 2017 el tindrem a la jurisdicció penal. Un cop instal·lat el gruix de l’ejusticia, els diversos operadors jurídics ja podran relacionar-se i gestionar la seva feina amb eines de les TIC, amb una important millora de temps, transparència i eficiència.

Més complicat serà acabar amb l’extrema mobilitat de jutges i magistrats, que impacta molt negativament en diversos partits judicials gironins, així com resoldre la manca d’ús del català –ambdós problemes força interconnectats-. Tot i que a Girona tenim uns indicadors d’ús de la llengua pròpia superiors a la mitjana catalana, també és cert que els nostres encara són paràmetres inadmissibles. Com no s’escapa a ningú, es tracta de problemes en relació als quals l’àmbit de decisió es situa fora de Catalunya. Per això resulta necessari reivindicar, també en aquest àmbit, tots aquells instruments d’estat que avui no tenim.

- See more at: http://www.esquerra.cat/actualitat/notes-sobre-la-situacio-de-ladministracio-de-justicia-a-girona/sectorial/26#sthash.uylburD5.dpuf

diumenge, 17 de juliol de 2016

Dos grans concerts al costat del mar

Concert by the Sea, així es titula l'àlbum del pianista Errol Garner publicat l'any 1956, un treball que sempre queda ben amunt en qualsevol rànquing dels millors discos de jazz de la història. Goso manllevar aquest títol després d'assistir a dos concerts, també al costat del mar, d'uns altres grans del jazz de les darreres dècades: Pat Metheny i el veterà baixista Ron Carter, d'un costat, i Brad Meldhau acompanyat de John Scofield a les guitarres i el prometedor baterista Mark Guiliana, de l'altra banda.

Una feliç coincidència ha portat a Sant Feliu de Guíxols i a l'Estartit, en 24 hores de diferència, aquests monstres del jazz que si tenen quelcom en comú és l'instint renovador i una acreditada capacitat d'incorporar nous públics a la música improvisada.  I de nou, un fort aplaudiment als festivals Porta Ferrada i de Torroella de Montgrí per seguir apostant per propostes rigoroses i honestes, defugint vanitoses programacions d'altres festivals empordanesos que semblen més pensades per poder lluir el broncejat als estiuejants de l'upper Diagonal.

A Sant Feliu, Metheny i Carter ens presentaren un diàleg íntim entre la guitarra i el contrabaix. Començant amb tota una declaració d'intencions, una preciosa Manha de Carnaval, que obrí el concert, i continuant per d'altres composicions clàssiques del gènere, la trobada entre la solvent veterania de Carter i les inquietes mans de Metheny a les cordes, resultà d'una delicadesa acústica extrema.

Mentre que a l'Estartit el trio de teclats, guitarres i bateria, demostraren (per si quedava algun dubte) la capacitat de reinvenció de dos cracs com Meldhau i Scofield els quals, sota el ritme de Guiliana, ens transportaren fins a les fronteres del funk, el reagge i als nous formats de música electrònica. Això sí: una cosa era clara, allò només podia ser jazz. I és que fins i tot les pampallugues del far de les Medes giraven amb swing, com el peu de Count Basie. Per cert, no sé si els assistents recordarien que Mehldau tocà en una altra ocasió a Torroella, als mítics cicles de jazz dels noranta a la Sala de Ball. Fins i tot més endavant el pianista també havia de tornar a la Sala, però fou baixa pels problemes de salut que intermitentment allunyaven Mehldau dels escenaris en aquells anys difícils. En tot cas, com veierem ahir, el pianista des de fa temps sembla haver trobat un equilibri interior ben fructífer i creatiu.

Només un "però". A Sant Feliu el concert resultà pertorbat per diverses manifestacions de contaminació acústica, com el pas de motos de gran cilindrada al costat del recinte o una estrident farra rumbera que ens taladrava de ben a prop. Una mica més de respecte, senyors...





dimecres, 15 de juliol de 2015

De nou, els assessors

Ara fa justament dos anys vaig escriure aquest post sobre el paper dels assessors a les institucions públiques, que va resultar ser una de les entrades més llegides del meu blog. A l'escrit criticava la inflació d’aquests càrrecs a la Diputació de Girona. Afortunadament, la situació ha millorat molt, i ara llegeixo que l’organisme ha limitat el nombre d’eventuals exigint-los que treballin per a l’ens. Benvinguts siguin els nous propòsits, els quals no són aliens, tot sigui dit, a la limitació de la figura del personal eventual efectuada per la Ley 27/2013 de racionalització i sostenibilitat de l’administració local.

En relació a les mesures anunciades per l’organisme provincial gironí, només hi afegiria un matís: els mecanismes de vigilància que s’han explicat respecte als assessors posen l’accent en un control de tipus més formal (exigència de treball a la seu de l’organisme, obligatorietat de presència...) que no pas material. Més del segle XX que no del segle XXI. Oblidant que a les administracions públiques dels nostres dies interessa més el “què” que no pas el “com”. Encara pitjor: de vegades passa que el fet de donar  tanta importància al “com” ens serveix d’excusa per a despreocupar-nos del “què”. I en aquest sentit, el control al personal eventual, com a la resta de treballadors públics, hauria de basar-se principalment en una avaluació transparent i continuada del desenvolupament de les seves tasques.